Aquestes preguntes han estat formulades per persones assistents a l'exposició, sobre les diferents temàtiques tractades, recollides en el mateix Museu de L'Hospitalet i també des d'aquesta pàgina.

Les respostes han estat fetes per experts en cada una de les matèries tractades i abreviades el màxim possible. En alguns casos s'han afegit enllaços per a complementar o ampliar la resposta.

PREGUNTA: Perquè els planetes amb més massa estan més allunyats del Sol?

RESPOSTA:  

Durant molt de temps, els astrònoms van pensar que els planetes es van formar al lloc on són ara, els petits i rocosos a prop del Sol i els grans i gasosos, més allunyats. Pensaven que a poca distància del Sol la temperatura era massa elevada perquè hi poguessin haver planetes formats per substàncies tan lleugeres com els gasos. Més endavant, però, s’ha comprovat que hi ha altres sistemes planetaris amb planetes gasosos molt propers a la seva estrella.

 

Per què al Sistema Solar els planetes estan on estan? I més misteris per resoldre: Per què Mart és força més petit que La Terra o Venus? Per què el cinturó d’asteroides és com és i es troba on es troba?

 

Un model que podria explicar distribució dels planetes al voltant del Sol és la hipòtesi del Gran Viratge (Grand Tack). Els seus autors defensen que el primer planeta, Júpiter, es va formar més a prop del Sol d’on es troba en l'actualitat, envoltat d’un disc gasós relativament dens. De fet, postulen que es va formar més o menys on es troba actualment el Cinturó d’Asteroides.

 

A causa de la densitat del disc per on orbitava, la velocitat de gir de Júpiter s’alentia i el planeta anava «caient» cap al Sol (com els satèl·lits que giren a prop de l’atmosfera de la Terra: van frenant i cauen en espiral). En el seu moviment en espiral cap al Sol, Júpiter anava «netejant» el seu camí: per allà on passava, la seva gravetat atrapava el gas que l’envoltava. La seva òrbita estava cada cop més «neta» de gas.

 

En un altre punt del jove Sistema Solar, més lluny d’on s’havia format Júpiter, s’havia format un altre gegant gasós: Saturn. Saturn també girava al voltant del Sol travessant un disc dens de gas que també l’alentia i el feia caure cap al Sol; i també anava netejant el seu camí de gas. La diferència estava en el fet que Saturn, més lleuger que Júpiter, es movia més ràpidament. En algun moment les òrbites «netes» dels dos planetes es van trobar. De cop, els dos gegants ja no avançaven per un disc dens de gas: ja no «queien» cap al Sol. El seu moviment cap a l’interior del Sistema Solar es va aturar. En aquell moment Júpiter es trobaria en una òrbita similar a l’actual de Mart.

 

Amb el temps, segurament perquè tot el disc de gas interplanetari s’anava alleugerint perquè, per exemple, altres planetes es formaven, els dos gegants van començar a allunyar-se fins a arribar a la seva posició actual. La seva doble migració va modelar el nostre Sistema Solar. Aquesta hipòtesi explica la formació del cinturó d’asteroides: el viatge d’anada i tornada dels dos gegants (i de la seva gravetat) van impedir que els asteroides s’agreguessin per formar un planeta. El Gran Viratge també permet explicar la mida «petita» de Mart: Júpiter es va endur bona part de la massa que li hagués correspost.

 

Per saber-ne més:

PREGUNTA: Com podem saber l'edat de l'únivers ?

RESPOSTA:  

Tot i que aquesta pregunta ens pot semblar en l'actualitat fins i tot òbvia, fa uns 100 anys hi havia pensadors que la consideraven absurda, ja que, defensaven, l’Univers sempre havia estat allà i, per tant, no tenia un principi. Aquesta visió va canviar definitivament a principis del segle XX quan l’astrònom Edwin Hubble va observar que les galàxies s’allunyaven unes de les altres a grans velocitats: estava observant, per primer cop, l’expansió de l’Univers. El fet que s’estigui expandint implica que com més enrere en el temps anem, més juntes estaran les galàxies. Si tiréssim prou enrere en el temps, trobaríem un moment en què totes les galàxies estarien juntes.

L’expansió de l’Univers, juntament amb altres evidències, va servir per crear el model del Big Bang. Aquest model defensa que l’Univers es va formar en un minúscul punt de l’espai que es va expandir sobtadament. La teoria del Big Bang implica que l’Univers té un inici i, per tant, es pot calcular la seva edat. Actualment s’estima que han passat entre 13.000 i 14.000 milions d’anys des del Big Bang.

Per saber-ne més:

·         ¿Cómo medimos la edad del Universo?

·         Midiendo la edad del Universo

·         Así evolucionó el Universo durante 13.000 millones de años

·         Logran medir la edad del Universo con una onda gravitacional

·         Encuentran un sistema solar que dobla la edad de la Tierra

PREGUNTA: ¿En que se basan para denominar cada lengua? ¿Es decir, por qué el castellano se llama castellano?

RESPOSTA: 

Usualmente, denominamos a cada lengua según la nación o el país en el que se habla (ya sea en la actualidad o históricamente). Este es el caso del Inglés o el Alemán. También existen otros casos en los que los nombres no están relacionados con el nombre del país como el Mandarín, que era el nombre con el que se conocía a los burócratas de la China Imperial.

El término castellano proviene Castilla, cuyo nombre derivaría del latín castellum, diminutivo en latín de castrum (fortaleza o campamento militar) y que podría interpretarse como “tierra de castillos”. Existe otra teoría que señala que podría tener su origen en el término celtíbero Ka-Stil-La, con los tres significados de: “un lugar”, “torre” o “columna” y “piedra” o “roca”.


El origen del término español es mucho más misterioso. Sabemos que “Hispania” era como los romanos denominaban a la Península Ibérica, pero no está tan claro el significado de la palabra fenicia de la que se cree que procede: “I-span-ya” podría significar “tierra de conejos”, “tierra del norte” o “tierra de metales” (hipótesis más aceptada). También se contempla un posible origen íbero que la haría derivar de “Hispalis” (actual Sevilla), una de las ciudades más relevantes de la península, que acabaría dando nombre a todo el territorio.

PREGUNTA: ¿1+1 es igual en todos los universos?

RESPOSTA:  

Sí. La aritmética es Universal. De hecho, y siguiendo la pregunta, sería «suprauniversal». Es la misma en todos los universos. Una unidad junto con otra unidad forman dos unidades. La representación de los números puede cambiar. Así, 1+1 puede ser igual a 2 en sistema decimal pero también puede ser «10» si lo representamos en sistema binario.

Lo que variaría en otros Universos serían las leyes y las constantes universales. Cualquier variación en estos parámetros daría lugar a universos completamente distintos al nuestro en maneras difíciles de imaginar.

PREGUNTA: Te un final l’univers?

RESPOSTA:  

L’Univers es defineix com tot allò que existeix. Sabem que es va formar en una mena d’explosió còsmica i que des d’aleshores, s’ha expandit. En aquest sentit, l’Univers té una mida definida i per tant, és finit.

«Què hi ha més enllà de l’Univers?» o «on s’aguanta?» són preguntes que queden fora de l’àmbit de resposta de la ciència. No podrem estudiar mai què hi ha fora de l’Univers perquè queda fora de la realitat que estudiem. Si abordem el problema d’una altra manera, si aconseguíssim arribar fins al límit de l’Univers i provéssim d’anar més enllà, com que nosaltres som part de l’Univers, portaríem l’Univers amb nosaltres. Estaríem, en certa manera, expandint l’Univers sense arribar mai al «més enllà» (en un sentit físic).

PREGUNTA: Què passaria si la terra es quedés sense girar?

RESPOSTA:  

Si la Terra deixés de girar de cop, passarien moltes coses, totes dolentes i devastadores per a nosaltres:

 

  • Sortiríem volant per inèrcia: la velocitat a la superfície de la Terra a l’equador és de 1.667 km/h (disminueix a mesura que ens apropem als pols, fins a arribar a zero). Si la Terra parés de cop, totes les coses que no es trobessin ancorades a terra, es continuarien movent per inèrcia a una velocitat vertiginosa, inclosa l’atmosfera.

  • Els dies durarien un any: mitja Terra es quedaria a les fosques durant sis mesos (i es congelaria) i durant aquest període, l’altra mitja quedaria permanentment exposada a la llum del Sol, assolint temperatures molt elevades.

  • L’aigua dels oceans inundaria els pols: el gir de la Terra provoca una força centrífuga que empeny l’aigua dels oceans cap a l’equador; és per aquest motiu que té forma aplatada. Si deixés de moure’s, l’aigua es redistribuiria cap als pols i a les zones equatorials emergiria terra ferma.

  • Desapareixeria el camp magnètic terrestre: els corrents de metalls fosos que hi ha a l’interior de la Terra provoquen un camp magnètic que crea una mena de bombolla protectora, anomenada magnetosfera, que ens protegeix de la radiació més perjudicial del Sol.

 

Per saber-ne més i d’una manera molt amena, us recomanem l’article de Randall Munroe.

PREGUNTA: Com es va crear la primera vida?
 

RESPOSTA:  

Encara estem lluny de poder saber com es va crear la primera vida. L’anàlisi dels éssers vius actuals i la seva evolució ens ha permès saber que tots compartim un avantpassat comú i que aquest organisme era unicel·lular. LUCA, les sigles en anglès de l’Últim Avantpassat Comú Universal, és com l’anomenen els científics<https://naukas.com/2016/08/28/soy-luca/>. Tot i ser molt més senzill que nosaltres, encara era molt i molt complex per poder deduir quines reaccions químiques el van originar a partir de la matèria inerta. Per aquest motiu, es considera que LUCA no va ser el primer ésser viu, sinó que va evolucionar a partir d’organismes anteriors.

 

Basant-nos en els coneixements actuals de la ciència, què és el que sabem sobre la formació d’aquells primers éssers vius que van viure abans que LUCA?

 

Estaven fets de matèria orgànica

 

Tots els organismes actuals, i per tant LUCA també, estem formats per molècules orgàniques (basades en el carboni). Però, d’on va sortir la matèria orgànica dels primers éssers vius? Doncs de la matèria inorgànica. Mitjançant un experiment que recreava les condicions de la Terra primitiva a un laboratori<https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4089479/>, es va demostrar que la matèria orgànica es pot sintetitzar a partir de la inorgànica. Així doncs, en unes determinades condicions i amb els ingredients adients, la matèria orgànica es va poder sintetitzar en algun moment a la Terra.

 

Existeixen altres teories que diuen que tota o part de la matèria orgànica va venir de l’espai<https://www.ara.cat/premium/ciencia/LAntartida-meteorits-amaguen-lorigen-vida_0_825517533.html>; teoria que ha guanyat adeptes després de comprovar-se la presència de molècules orgàniques a meteorits, llunes, cometes i nebuloses. Però, vingués d’on vingués, sabem del cert que en aquell moment la Terra comptava amb matèria orgànica perquè es pogués formar un ésser viu.

 

Contindrien molècules capaces de guardar informació i de fer-los funcionar

 

Actualment, aquestes dues funcions les trobem separades a les nostres cèl·lules. L’ADN guarda tota la informació necessària per replicar la cèl·lula i per sintetitzar les proteïnes que la fan funcionar; les proteïnes fan possible que es donin les reaccions que formen part del metabolisme cel·lular. Quina molècula podria haver realitzat aquestes dues funcions a la vegada?

 

Una de les hipòtesis més acceptades és l’anomenada «món d’ARN<http://aixidesimpleaixidenatural.blogspot.com/2007/09/orige-de-la-vida-ii-el-mn-darn.html>» que diu que aquesta molècula, l’ARN, desenvoluparia els dos papers: guardar la informació i fer funcionar la cèl·lula. S’ha comprovat que algunes molècules d’ARN són capaces de participar en reaccions metabòliques (com les proteïnes); i, a més, l’ARN pot emmagatzemar informació per la seva similitud amb l’ARN. Segons aquesta teoria, el fet que l’ARN encara sigui present a les nostres cèl·lules representaria un vestigi d’aquestes primeres formes de vida.

 

Una teoria emparentada amb la del món de l’ARN considera que l’ARN és, en realitat, l’evolució d’una altra molècula més senzilla<https://francis.naukas.com/2013/02/15/hacia-la-solucion-del-mayor-problema-de-la-hipotesis-del-mundo-de-arn-como-origen-de-la-vida/> i estable en les condicions de la Terra primitiva, l’anomenat pre-ARN.

 

Què va passar entremig?

 

Encara hem d’esbrinar què va passar entre la formació de les molècules de la vida i l'aparició de la primera molècula d’ARN (o pre-ARN) que va ser capaç de formar un ésser viu. Existeixen hipòtesis molt diverses en aquest sentit. Algunes aposten per un “origen calent” dins les fumeroles hidrotermals al fons dels oceans i d’altres per un “origen fred”, trobant les condicions adequades per a l’origen de la vida en un planeta glaçat. L’origen de la vida continua sent un enigma fascinant.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Així de simple, així de natural. Etiqueta: Origen de la vida.<http://aixidesimpleaixidenatural.blogspot.com/search/label/Origen%20de%20la%20Vida>

PREGUNTA: Parlarem tots en un únic llenguatge?
 

RESPOSTA: 

Actualment a la Terra es parlen unes 6.500 llengües, segons la UNESCO. Els experts diuen que d’aquí a cent anys només en quedaran 600, com a conseqüència de les migracions i de l’abandonament de la vida rural. Llavors, quantes llengües quedaran d’aquí a dos-cents anys? I d’aquí a tres-cents?

Segons els lingüistes, és molt difícil pensar que aquesta tendència ens porti a parlar una única llengua, encara que pensem en el futur llunyà. Els llenguatges que quedaran seran molts forts. De fet, actualment ja els parla molta gent com a primera llengua i la seva desaparició suposaria una pèrdua massa gran en l'àmbit cultural i identitari per als seus parlants. El que sí que és possible, perquè ja ha passat en altres ocasions, és que una d’aquestes llengües esdevingui un “llenguatge global”, una mena de lingua franca que serveixi perquè individus de diferents cultures puguin interaccionar. Ara per ara, el llenguatge més ben posicionat per esdevenir aquest llenguatge és l’anglès. Actualment, ja és el llenguatge de la ciència, la diplomàcia o els negocis, i és de llarg la llengua més parlada com a segon idioma a tot el món. L’anglès, per tant, sembla que ha passat a ocupar el lloc on abans havíem trobat, per exemple, el llatí.

Un idioma esdevé global quan els seus parlants ostenten un gran poder polític i econòmic en l'àmbit mundial. L’imperialisme britànic (s. XVII-XX), impulsat per la revolució industrial, va fer arribar l’anglès a molts països, que l’han adoptat com l’idioma de les seves institucions, serveis i escoles. Però han estat els Estats Units, amb la seva hegemonia d'indústries culturals, com el cinema, la música i la televisió, i acaparant també altres sectors com les finances, els negocis, la informàtica, la tecnologia de la informació o internet, qui ha resultat determinant en el posicionament de l’Anglès com a idioma de comunicació dominant a escala mundial.

Com a nota curiosa, al llarg de la història hi ha hagut diversos intents per a crear un llenguatge universal, el més reeixit dels quals ha estat l’Esperanto. Nascut a finals del segle XIX, el seu objectiu no era reemplaçar els idiomes nacionals, sinó crear una llengua alternativa que fos neutral i fàcil d’aprendre. Era una barreja de moltes llengües, especialment romàniques. Va tenir molt d’èxit i encara es continua parlant i estudiant avui en dia, tot i no aconseguir el seu objectiu: convertir-se en una llengua útil i veritablement universal.

PREGUNTA: Els homínids segons les restes trobades, tenien una vida i un fer molt creatiu. Això perquè ha sigut?

RESPOSTA:  

La creativitat és una de les característiques que les persones tenim més desenvolupades (tot i que cal no oblidar que altres espècies també són creatives; ni en això som únics). El distingit biòleg Edward O. Wilson, al seu llibre «Els orígens de la creativitat humana» reflexiona sobre què és la creativitat, com la podem estudiar i l'íntima relació que existeix entre les ciències i les humanitats, filles totes dues en darrer terme de la creativitat. Us recomanem llegir els interessants extractes del llibre que va seleccionar Valentina Raffio per a El Periódico.

Wilson relaciona l’origen de la creativitat humana amb el desenvolupament del llenguatge simbòlic. L’evolució de les estructures cerebrals necessàries per a aquest tipus de llenguatge va alliberar la creativitat dels homínids. D’aquesta creativitat, que defineix com la cerca innata de descobrir coses noves, en va sorgir la ciència (per entendre el món) i les humanitats (per entendre’ns a nosaltres mateixos). D’ella també deriven directament, la tècnica i l’art.

La creativitat va permetre als homínids desenvolupar eines cada cop més sofisticades. Hi ha autors que defensen que la creativitat suposaria un clar avantatge evolutiu: els i les homínids/es més creatius/ves sobrevivien més i deixaven més descendència. Dit d’una altra manera, els individus més creatius tindrien una capacitat més alta d’adaptació perquè serien capaces de trobar noves solucions. Generació rere generació, per selecció  natural, els grups d’homínids serien cada cop més creatius. Aquest increment en la creativitat anava acompanyat d’un augment tant de la complexitat de les eines, com de les representacions artístiques.

Així doncs, els homínids tenien una vida i un fet molt creatiu perquè hi havia una pressió selectiva que primava la creativitat com una característica de supervivència. Totes les persones actuals som descendents d’aquests homínids en què se seleccionava la creativitat; per tant, totes –TOTES– les persones som creatives.

PREGUNTA: Perquè vam ser goril·les abans d’humans?

 

RESPOSTA:  

Aquestes preguntes tenen una resposta comuna: no venim ni dels goril·les ni dels ximpanzés. La humanitat comparteix un avantpassat comú amb ximpanzés i bonobos i tots tres (persones, ximpanzés i bonobos) un avantpassat comú amb els goril·les. Sembla una subtilesa, però no l’és.

Molts cops es representa l’evolució humana amb una successió dels nostres parents més propers: gibons a l’esquerra, seguits d’orangutans, goril·les, ximpanzés (tot i que a la imatge que compartim goril·les i ximpanzés estan intercanviats), fins a arribar, a la dreta de tot, a les persones (curiosament gairebé sempre és una figura masculina).

Aquesta imatge, però, no correspon a la realitat. L’evolució humana no ha estat un camí des del gibó fins als humans. Gibons, organgutans, goril·les i ximpanzés són espècies tan «evolucionades» com nosaltres, ja que porten exactament el mateix temps canviant que la nostra pròpia espècie.

Afirmar que les persones venim dels goril·les (o els ximpanzés) és equivalent a dir que els goril·les (o ximpanzés) vénen de les persones. El final de la frase acostuma a sonar molt i molt més estranya que la primera part, però totes dues parts són iguals de falses.

Totes aquestes espècies compartim avantpassats comuns que van viure fa uns 7 milions d’anys en el cas de ximpanzés i humans i uns 10 milions d’anys en el cas de goril·les per una banda i ximpanzés i humans per l’altra. Segurament aquests ancestres no s’assemblaven ni a un chimpanzé, ni a un goril·la ni a una persona actuals.

L’evolució humana (de fet, tota l’evolució) no és lineal, és un arbre. Totes les espècies vives actuals ens situem als extrems més llunyans de cada branca. Per tant, cap espècie actual prové d’una altra espècie actual sinó d’espècies anteriors que es troben branca avall. Al punt de trobada de dues branques se situa l’ancestre comú de les espècies dels extrems de cadascuna de les branques.

PREGUNTA: Perquè venim dels monos i no d’un altre animal?
 

RESPOSTA:  

El primer que cal aclarir és que no «venim» de cap mico actual. Compartim avantpassats ja extingits amb els micos actuals (vegeu la resposta a la pregunta «Per què vam ser goril·les abans d’humans? Per què nosaltres venim del ximpanzé?»). A partir d’aquí les preguntes es poden entendre de dues maneres: Per què sabem que compartim avantpassats dels micos actuals? O Per què compartim avantpassat precisament amb els micos actuals i no amb altres espècies?

Sabem que estem emparentats amb els micos actuals perquè els animals que més s’assemblen a nosaltres són els ximpanzés i goril·les. I aquestes similituds no es limiten a què som meravellosament similars d’aspecte, sinó a què els nostres genomes, la informació que hi ha a les nostres cèl·lules és molt semblant. Més semblant que amb qualsevol altra espècie actual.

Per què procedim d’avantpassats comuns amb ells i no amb altres espècies? Si no provinguéssim d’avantpassats comuns amb ells, seríem molt diferents, ja que moltes de les  nostres característiques provenen d’aquest avantpassat comú. Podríem haver evolucionat d’altres espècies. Potser sí, però segur que no seríem com som ara. I segurament no només pel que fa a com seríem físicament, la nostra manera de raonar i de relacionar-nos entre nosaltres també seria molt diferent.

PREGUNTA:¿De donde surge el termino humanidad? ¿Quin puso esta definición para identificarnos como tal?
 

RESPOSTA:  

La palabra humanidad tiene diversas acepciones; una de ellas se refiere conjunto de humanos o de personas. El sufijo “humus” significa tierra en latín. Los romanos consideraban que los mortales eran humildes porque tocaban con los pies en el suelo, a diferencia de los dioses, que vivían por encima de ellos. De hecho, muchas mitologías antiguas consideran que el origen de la humanidad es terroso. Según el cristianismo, Dios modeló al hombre con polvo de la tierra a su imagen y semejanza. Encontramos una explicación similar en la mitología griega donde el titán Prometeo también hace de alfarero a la hora de modelar a los primeros hombres con fango según la imagen de los dioses.


Una de las hipótesis del origen de la vida propone que algunas de las moléculas orgánicas de los primeros seres vivos podrían haberse formado en charcos. En cierta manera, esta hipótesis también defiende un origen terroso de la vida.  

PREGUNTA: Quants anys te la terra i els éssers vius que habiten en ella?

RESPOSTA:  

Els càlculs més recents, basats en la datació radioactiva de roques terrestres i de meteorits, atorguen a la Terra una edat d’uns 4.500 milions d’anys. L’evolució de la vida terrestre va ser segurament posterior a la formació de la Terra, ja que durant els primers milions d’anys la Terra en formació presentava condicions que la feien completament inhabitable.

Les primeres evidències de la presència d’éssers vius a la Terra les trobem en roques de fa 3.200 milions d’anys. Aquests rastres fòssils segurament corresponien a organismes similars a bacteris, els quals haurien evolucionat a partir de formes de vida més simples. Com eren aquestes formes de vida? Quan es pot començar a parlar de vida? Encara no tenim resposta per a aquestes preguntes obertes i apassionants.

Per saber-ne més

·         La roca más antigua de la Tierra

·         La Tierra es más joven de lo que se pensaba

·         Encuentran un sistema solar que dobla la edad de la Tierra

PREGUNTA:Quin va ser el primer esser viu

 

RESPOSTA:  

No sabem exactament quin va ser el primer ésser viu, però en podem deduir una aproximació si estudiem l’arbre filogenètic de la vida<https://blog.museuciencies.cat/wp-content/uploads/Darwin-virtual-6.pdf> (veure imatge). Se l’anomena “filogenètic” perquè les diferents espècies es troben dividides en “filos” (del grec “tribu”, “gènere”), una de les categories que es fa servir en biologia per classificar els éssers vius.

 

Aquest arbre mostra les relacions evolutives entre diverses espècies que es creu que van tenir una descendència comuna. Per fer-lo, s'usa informació provinent de fòssils i la que es pot extreure amb la comparació estructural, molecular i genètica dels organismes. L’arbre ens permet anar enrere en el temps fins a arribar a LUCA<http://ciencia.ara.cat/centpeus/2016/12/20/la-vida-den-luca/>, l’últim avantpassat comú que tenim tots els éssers vius. S'estima que va viure fa uns 3.500 milions d'anys. Però que sigui el darrer avantpassat comú de tots els organismes actuals no significa que sigui el primer ésser viu ja que ell mateix ja seria un ésser complex que hauria evolucionat a partir d’espècies anteriors.

 

Tot i no ser realment el primer organisme viu, LUCA és el més antic del que tenim coneixement i ens permet deduir informació sobre com devien ser les primeres formes de vida. Si analitzem les branques de l’arbre, veurem que la majoria dels organismes que inclou formen part del món microscòpic.

 

L’any 2016, científics alemanys van realitzar l’anàlisi genètica<https://www.nytimes.com/es/2016/08/01/esta-es-luca-la-bacteria-que-podria-explicar-el-origen-de-la-humanidad/> de l’ADN d’eubacteris i arqueobacteris desxifrat durant els últims vint anys. Tant eubacteris com arqueobacteris provenen de LUCA, així que els gens que tinguessin en comú també s’haurien trobat a LUCA. Segons aquest estudi, LUCA va ser unicel·lular i relativament senzill (tenint en compte l’extrema complexitat dels éssers vius actuals), probablement semblant a un bacteri. Podia sobreviure sense oxigen, obtenint l’energia a partir del CO2, hidrogen i altres gasos que expulsaven, per exemple, fonts hidrotermals oceàniques en un ambient molt ric en metalls. Posseïa un enzim que feia que pogués sobreviure a temperatures molt elevades (encara ara existeixen organismes similars!).

 

L’aparició d’aquest estudi va generar força debat entre la comunitat científica. Fet que no resulta cap novetat dins el camp de l’estudi de l’origen de la vida on els i les científiques encara debaten molts aspectes com, per exemple, on va sorgir la vida: a les fumaroles oceàniques, enmig del gel o a altres indrets? O a tots ells? Com més sabem, més interrogants apareixen. I aquesta és una de les belleses de la ciència.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Així de simple, així de natural. Etiqueta: Origen de la vida.<http://aixidesimpleaixidenatural.blogspot.com/search/label/Origen%20de%20la%20Vida>

 

Imatges: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Tree_of_life_SVG.svg

PREGUNTA: Si dependemos del proceso de fotosíntesis, ¿De que viviremos cuando agotemos los recursos?
 

RESPOSTA:  

La fotosíntesis es el proceso mediante el que algas y plantas transforman la luz solar en energía química contenida dentro de moléculas como el azúcar. El resto de seres vivos (nosotros incluidos) nos alimentamos directa o indirectamente del producto de la fotosíntesis: O bien nos comemos plantas directamente o animales que han comido plantas o animales que han comido animales que han comido… Ya sabéis por dónde vamos. Además, la fotosíntesis se encuentra en la base de los combustibles fósiles cuyo consumo sostiene, de momento, buena parte de la sociedad actual (petróleo y carbón son directamente restos de seres vivos de hace cientos de millones de años).

A nivel químico, la fotosíntesis convierte materia inorgánica (agua y dióxido de carbono) en materia orgánica y oxígeno aprovechando la energía de la luz solar. Los «recursos» para que la fotosíntesis tenga lugar son, por tanto, agua, dióxido de carbono y luz solar. Es difícil imaginar un escenario en el que se agote toda el agua o el dióxido de carbono o en el que se oculte toda la luz solar. Así pues, es muy poco probable que la humanidad detenga definitivamente toda fotosíntesis. Lo que la humanidad está consiguiendo, a una velocidad nunca observada, es alterar profundamente las condiciones generales del planeta y disminuir la biodiversidad. Las consecuencias de estas acciones son difícilmente predecibles.

Pero, volviendo a la pregunta, si alguna vez, por una serie de catastróficos eventos, se agotara toda posibilidad de realizar fotosíntesis, básicamente nos extinguiríamos junto con los grandes grupos de seres vivos actuales (incluyendo todas las plantas y la inmensa mayoría de animales, hongos y seres microscópicos). Sobrevivirían, eso sí, algunas bacterias que utilizan fuentes de energía distintas a la luz solar y los organismos que se alimentasen de estas bacterias.

Para saber más:

·         Estadísticas en directo del cambio climático (NASA)

·         Entrevista con Edward O. Wilson: “La pérdida de biodiversidad es una tragedia”

·         Afrontar el cambio climático (UNESCO)

PREGUNTA: Els cranis de Nazca, allargats, eren d’algun eslavó perdut?

 

RESPOSTA:  
 

L’any 2017 va sortir publicada una notícia que deia que un grup d’arqueòlegs havia trobat una estranya mòmia a la zona de les línies de Nazca. La mòmia tenia una morfologia molt estranya amb el cap allargat i només tres dits a les mans.

Un grup d’investigadors russos la van estudiar (fins i tot li van posar nom, Maria), fent una primera anàlisi genètica. La van definir com una criatura antropomòrfica, assegurant que es tractava d’una femella, amb 23 parells de cromosomes (com nosaltres). Segons declaracions dels científics: “Maria sembla humana, però no ho és”.

La notícia va sortir publicada a molts medis. Per exemple, a El Confidencial es va publicar un article que oferia un munt d’explicacions i especulacions sobre l’origen de la mòmia, però només els lectors que arribaven al final (concretament, al darrer paràgraf) trobaven l'única advertència en tot el text de què, en realitat, aquesta troballa, podria ser un fake, un engany, una mentida.

Respecte a la fiabilitat de la informació “científica” que ofereix l’article, periodistes de LiveScience no van aconseguir comprovar l’afiliació a cap universitat russa dels investigadors. Una cerca a Google sí que ens informa que el seu cap, Konstantin Korotkov (que sorprenentment compta amb usuari a ResearchGate, la xarxa social dels científics) ja havia publicat investigacions en les quals assegurava, per exemple, que havia aconseguit fotografiar l’ànima humana. També se li coneixen altres afirmacions pseudocientífiques.  

Segons arqueòlegs consultats per LiveScience, és probable que els “arqueòlegs” que van trobar la mòmia fossin, en realitat, lladres de tombes. Se sospita que podrien haver muntat “literalment” aquestes mòmies a partir de parts d’altres, cobrint-ho tot després amb clorur de cadmi per encobrir la manipulació.

Així doncs, sembla que les mòmies de Nazca van ser un muntatge (ni ésser extraterrestre, ni baula perduda). Sorprèn la quantitat de medis que van publicar aquesta notícia sense gairebé qüestionar la veracitat de les informacions: El Confidencial, Europa Press, ABC o El País.

PREGUNTA: Quantes estrelles hi ha en total al cel?
 

RESPOSTA:  

Es calcula que quan mirem al cel podem arribar a veure entre 2 i 3 mil estrelles (això dependrà d’on et trobis, de com estigui de clar el cel i de la teva pròpia visió). En conjunt, des de la superfície de la Terra en podríem observar unes 5 mil. Els telescopis ens permeten observar-ne moltes més, però no totes.

 

Un dels problemes que ens trobem a l’hora de “comptar” estrelles és que només podem estudiar les que es troben dins de l’Univers Observable (fins on arriben els nostres telescopis). I, fins i tot per aquestes estrelles, només podem arribar a un número aproximat, ja que les estrelles no es troben disposades de forma uniforme sinó que s’agrupen en galàxies de diferents mides.

 

Per fer-nos una idea del nombre aproximat, ens podem inspirar en una de les frases més conegudes de Carl Sagan: “Hi ha més estrelles a l’Univers, que grans de sorra a totes les platges de la Terra”.

 

Llavors si mesurem l’àrea total de platges que hi ha al món i considerem que tenen una profunditat mitjana determinada, només ens cal comptar els grans de sorra que hi ha en un volum determinat i, per multiplicació, podrem estimar el nombre total de grans de sorra al nostre planeta.

Podem fer un càlcul similar amb les estrelles; considerant que a la nostra galàxia hi ha aproximadament 1011 fins a 1012 estrelles i que existeixen al voltant de 1011 o 1012 galàxies, amb una sola multiplicació obtenim que l’Univers té al voltant de 1022 fins a 1024  estrelles.

 

1.000.000.000.000.000.000.000.000 estrelles

 

Es tracta d’un nombre orientatiu que segur que anirem definint (i ampliant) a mesura que avanci la recerca espacial.

PREGUNTA: On va viure el primer ésser humà?


 

RESPOSTA:  

Abans de contestar, cal tenir en compte que és molt i molt difícil determinar qui va ser el primer humà o, fins i tot, si té  algun sentit plantejar-se aquesta pregunta (mireu la resposta a la pregunta «Com s’ha creat la humanitat?» per a més informació). Un cop dit això, podem reformular la pregunta com «On vivien els avantpassats més “humans” de la humanitat actual?» A Àfrica. El lloc exacte dependrà de què considerem com a humans.

 

 *   Si considerem com a humans els homínids que caminen erectes, haurem d’assenyalar l’est d’Àfrica (bressol dels Australopitecs).

 

 *   Si considerem com a humans els homínids amb un cervell proporcionalment desmesurat, segurament també parlarem de l’est d’Àfrica (possible bressol de l’Homo erectus).

 

 *   Si només considerem com a humans aquells individus que encaixen dins la categoria Homo sapiens, la resposta pot no estar tan clara<https://www.newscientist.com/article/2186981-stone-tools-hint-that-our-first-human-ancestors-lived-all-over-africa/> ja que fa poc es van trobar restes força antigues d’aquests tipus d’individus al Nord d’Àfrica<https://nutcrackerman.com/2017/06/07/el-origen-de-homo-sapiens-hace-mas-de-300-000-anos/>.

 

 *   Si, a més, tenim en compte que la humanitat actual porta informació genètica de Denissovans i Neandertals, hauríem de considerar com a bressol de part de la humanitat els llocs on van evolucionar aquestes «espècies»? Si fos així, potser hauríem de considerar tant Europa com Àsia com a part del bressol de la humanitat actual.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Museo de la evolución humana<http://www.museoevolucionhumana.com/>

 

 *   Los conceptos básicos de la evolución humana. National Geographic.<https://www.nationalgeographic.es/historia/los-conceptos-basicos-de-la-evolucion-humana>

 

 *   Human Evolution. Smithsonian National Museum of Natural History<http://humanorigins.si.edu/education/introduction-human-evolution>

 

 *   Human Evolution. Nayural History Museum<http://www.nhm.ac.uk/discover/human-evolution.html>

 

 *   Human evolution. Nature<https://www.nature.com/collections/ffjxdjnlcq>

PREGUNTA: Quantes galàxies hi ha a l’univers?

RESPOSTA:  

A mitjans dels anys noranta el telescopi Hubble va fer la primera mesura de galàxies a l’Univers. Els astrònoms el van apuntar cap a una zona fosca (aparentment buida) durant deu dies. El resultat va ser l'observació d'aproximadament unes 3.000 galàxies en un sol frame. Aquesta imatge es va anomenar el “Camp profund del Hubble”.

Durant els últims 20 anys s’han anat aplicant millores tècniques al telescopi. Les seves imatges han servit per estimar que l’Univers que podem veure conté entre 100.000 milions i 200.000 milions de galàxies. Però, i el que no podem veure? Es calcula que amb la tecnologia actual, només podem detectar el 10% de les galàxies.

L’any 2016, un grup d’astrònoms de la NASA van desenvolupar uns mapes 3D que els van permetre determina la densitat i el volum de determinades regions de l’espai. D’aquesta manera, mitjançant models matemàtics van poder comptar galàxies que no arribem a veure amb els telescopis. Amb aquesta nova tècnica van ampliar el nombre de galàxies fins a 2 bilions (1012)

PREGUNTA: ¿Por que razón se afirma que el universo es infinito?

RESPOSTA:  

L’Univers es defineix com tot allò que existeix. Sabem que es va formar en una mena d’explosió còsmica i que des d’aleshores, s’ha expandit. En aquest sentit, l’Univers té una mida definida i per tant, és finit.

«Què hi ha més enllà de l’Univers?» o «on s’aguanta?» són preguntes que queden fora de l’àmbit de resposta de la ciència. No podrem estudiar mai què hi ha fora de l’Univers perquè queda fora de la realitat que estudiem. Si abordem el problema d’una altra manera, si aconseguíssim arribar fins el límit de l’Univers i provéssim d’anar més enllà, com que nosaltres som part de l’Univers, portaríem l’Univers amb nosaltres. Estaríem, en certa manera, expandint l’Univers sense arribar mai al «més enllà» (en un sentit físic).

PREGUNTA: ¿Que fue primero,  el huevo o la gallina?

RESPOSTA: 

Depende. Si consideramos la pregunta tal y como está formulada, la respuesta es «el huevo». El huevo con cáscara es una innovación/adaptación de los primeros reptiles (hace unos 300 millones de años). Las primeras gallinas se domesticaron hace unos 10.000 años. Existían huevos mucho, mucho antes que gallinas (300.000.000 años frente a 10.000 años).

Además, si rebobinamos la historia de las gallinas domésticas, nos encontraremos que algunas gallinas tuvieron padres o madres que ser parecían más al gallo bankiva o al gallo gris que a las gallinas actuales. Y estas gallinas aún no del todo actuales también nacieron de huevos. Si retrocedemos más, las tatara-tatara-…-abuelas de las «gallinas» bankivas y grises cada vez se parecerían menos a una gallina y más al ancestro de gallinas y emúes. Pero todas ellas nacerían de huevos. Si rebobinamos aún más, llegaría un momento en que cada generación se parecería menos a un pájaro (tal y como lo entendemos ahora) y empezaríamos a preguntarnos si lo que estamos viendo no son más bien dinosaurios. Y lo son. Y en todo este camino de ancestros de la gallina hasta los dinosaurios, todos los individuos nacerían de huevos. Antes que cualquier organismo empezara a parecerse mínimamente a una gallina ya existían huevos.

Algunos podéis pensar que estamos haciendo trampas; argumentaréis que la pregunta hace referencia a si fue primero la gallina o «el huevo de una gallina». Esta pregunta es más difícil de responder y la razón puede ser un poco liosa.  

Como hemos visto en el camino que hemos recorrido anteriormente, cada generación es diferente de la anterior (y de la posterior): las especies cambian continuamente (en algunos casos de manera espectacularmente breve). Las gallinas actuales son diferentes de las gallinas de hace 100 años y más diferentes de las gallinas de hace 1.000 años; y aún más de las de hace 10.000 años. Cada generación de «gallinas» (de la época que sea) se parecerá más a sus padres y a sus hijos que a generaciones más alejadas en el tiempo, lo cual hace verdaderamente difícil decir cuál fue la primera «gallina». ¿Por qué?

Podemos acudir a la definición de «especie» en busca de ayuda. Una especie está formada por individuos que pueden reproducirse entre sí. Una gallina será gallina si pertenece a la especie de las gallinas. Obvio, podréis decir. El problema estriba en que seguramente no existió una primera «gallina» que no pudiera reproducirse con la generación anterior (padre, tío, primo del padre, etc). Por tanto, no hubo ninguna «gallina» que naciera de una «no-gallina». ¿Dónde ponemos la línea de partida de la especie «gallina»? Si no podemos definir cuándo nace la primera gallina, tampoco podemos decidir cuándo se forma el primer huevo de gallina. Y volvemos al punto de partida (aunque sabiendo algunas cosas más).

Algunos autores afirman que se puede suponer que hubo un huevo que contendría un futuro individuo con alguna mutación (o mutaciones) que lo harían tan diferente de sus progenitores que podríamos considerarla el primer animal de una nueva especie: la gallina primigenia. Esta gallina mítica sí que habría nacido de un huevo puesto por una no-gallina. Si fue así, entonces fue primero la gallina que el huevo.

Como veis, incluso en biología la pregunta es una paradoja sin respuesta «correcta» aparente, pero que nos permite reflexionar y aprender cosas por el camino.

Para saber más:

·         El huevo o la gallina, ¿cuál primero?

·         ¿Qué fue primero, el huevo o la gallina?

·         PROBLEMS OF THE ORIGIN OF REPTILES

·         Reptiles: Origin and Adaptive Radiation (With Diagram) | Chordata 

·         Origen y evolución de los reptiles y dinosaurios

·         National Geographic. Período Carbonífero

·         La Biografía de la Vida 35. Anfibios y reptiles del Carbonífero

·         Chickens ‘closer to dinosaurs’ than other birds

·         The Real Question: Where Did the Chicken Come From?

·         How the Chicken Conquered the World

·         The origin of birds. Berkeley

PREGUNTA: Com va sortir el llenguatge de signes? I perquè es va portar a terme?
 

RESPOSTA:  

Una de les hipòtesis <https://divergencias.arizona.edu/sites/divergencias.arizona.edu/files/articles/origengestual.pdf> que es barallen per a explicar l’origen del llenguatge parlat proposa que els primers homínids que van aprendre a comunicar-se utilitzaven una barreja de llenguatge sonor i gestual. Més endavant, quan la majoria ja empraven únicament el llenguatge oral, algunes comunitats encara utilitzaven gestos de forma complementària a la parla o com a forma de comunicació comuna entre tribus amb idiomes diferents<http://www.proel.org/index.php?pagina=mundo/signos/indiaplain>. També s’han observat casos<https://www.researchgate.net/publication/32899159_Everyone_Here_Spoke_Sign_Language> de comunitats aïllades amb molta predisposició genètica a la sordesa hereditària, com ara el que es donava a l’illa Martha’s Vineyard als Estats Units, amb una llengua de signes pròpia que coneixien la majoria dels habitants, ja que moltes famílies tenien algun membre sord. Amb la millora de les connexions amb el continent, la població de l’illa es va començar a barrejar amb gent de fora i el tant per cent de sordesa va declinar.

 

El document escrit més antic<http://www.cervantesvirtual.com/obra/reduccion-de-las-letras-y-arte-para-ensenar-a-hablar-a-los-mudos--0/> que s’ha trobat sobre l’existència d’un mètode de comunicació gestual és de l’any 1620, s’anomena «Reducción de las letras y arte para enseñar a hablar a los mudos» i explica el mètode que emprava un monjo benedictí espanyol amb els seus alumnes sords, membres de famílies acomodades. El professor es comunicava amb els alumnes mitjançant l’escriptura i la representació de l’alfabet amb les mans, i els alumnes responien de forma oral. Un segle més tard, l’abat de l’Epée (a França) va fundar la primera escola pública per a nens sords<http://www.cultura-sorda.org/abad-de-lepee/> a qui ensenyava un sistema bimodal que consistia a fer signes al mateix temps que es parlava, seguint l’estructura del llenguatge oral: Aquesta llengua de signes era una adaptació de la llengua francesa per a sords.

 

Durant el segle XVIII va sorgir una controvèrsia <https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/33940/Cortes_2017.pdf?sequence=1&isAllowed=y> entre els pedagogs sobre com s’ha d’ensenyar als sords a comunicar-se. Enfrontava els que defensaven mètodes orals amb els que sostenien que el gest era una forma de comunicació molt més natural per a una persona sorda. El corrent predominant era el primer i considerava que fer servir un sistema complicat de signes aïllaria molt més les persones sordes de la societat. Fins i tot es va arribar a prohibir. L’any 1880, el Congrés de Milà de mestres de sord-muts, es va posicionar en contra de la llengua dels signes per trobar-la massa sensual i per considerar que el llenguatge oral és el que separa els homes dels animals. Malgrat la prohibició, molts sord-muts la van continuar parlant clandestinament, ja que per ells era molt més fàcil que no pas aprendre un llenguatge oral amb la vista com a única referència.

 

Als Estats Units la situació era molt diferent; Thomas Hopkins Gallaudet, després de viatjar a França per conèixer els mètodes que empraven per a alumnes sords, va portar el llenguatge de signes al seu país. L’any 1864 va aconseguir que el congrés americà convertís la seva escola en una universitat, fins ara l’única al món, per a alumnes sords.

 

No va ser fins al 1970, al Primer Congrés Nacional d’Educadors Sords, que la metodologia oral es va començar a qüestionar. Diversos estudis sobre la seva eficàcia<http://sid.usal.es/libros/discapacidad/18055/8-1/el-desarrollo-cognitivo-y-linguistico-de-los-ninos-sordos-perspectivas-educativas.aspx> i la comparació amb els parlants estatunidencs van revaloritzar la comunicació mitjançant signes. De fet, aquests estudis també van servir per determinar que el llenguatge de signes era una llengua diferenciada. El reconeixement oficial, però, encara va trigar a arribar. A Espanya, per exemple, les llengües de signes espanyola i catalana van haver d’esperar fins el 2017 per a ser reconegudes oficialment.

 

Actualment, el llenguatge de signes ja es troba incorporat a l’ensenyament d’alumnes sord-muts, que reben una educació bilingüe: oral i gestual.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Análisis de la teoría del origen gestual del lenguaje<http://www.academia.edu/10345642/An%C3%A1lisis_de_la_teor%C3%ADa_del_origen_gestual_del_lenguaje>

 

 *   Tratado legal sobre los mudos : 1550<http://www.cervantesvirtual.com/obra/tratado-legal-sobre-los-mudos-1550--0/>

 

 *   Evolución de la comunidad Sorda y su educación y propuestas para la difusión de la lengua de signos<https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/33940/Cortes_2017.pdf?sequence=1&isAllowed=y>

PREGUNTA: ¿Como se formó el universo?
 

RESPOSTA: 

La teoría más aceptada actualmente sobre el origen del Universo es la Teoría del Big Bang. La sugirió por primera vez un sacerdote belga, George Lemaître, en los años 20, cuando propuso que el universo comenzó a partir de un único átomo primigenio. Más adelante se estableció que el Universo se originó en un solo punto de elevada densidad y temperatura. Este punto comenzó a expandirse (hace 10.000- 20.000 millones de años) originando el espacio, el tiempo y el Universo tal y como lo conocemos actualmente.

 

Esta teoría encaja completamente con las observaciones y mediciones que se han realizado desde su enunciado. De entre todas las evidencias que la respaldan destacaremos las dos siguientes:

Arno Penzias y Robert Wilson descubrieron la radiación cósmica de microondas, una especie de eco de la gran explosión. Se trata de la radiación más antigua conocida y se encuentra dispersa por todo el Universo.  

PREGUNTA: Perquè diferents tipus de llenguatge?

 

RESPOSTA:

La lingüística comparada, com el seu nom indica, es dedica a comparar llengües per tal d’establir si existeix un parentesc històric (o el que és el mateix, esbrinar si tenen un avantpassat comú). Això es pot fer comparant els seus fonemes, gramàtica i vocabulari, fins i tot si no existeix un registre de la llengua ancestral de la qual provenen. Per exemple, és previsible deduir que l’espanyol i l’italià provenen d’una mateixa llengua. D’aquesta manera, els lingüistes han identificat més de cent famílies primàries (sense relació aparent entre elles). Per contra, també existeixen llengües aïllades; no s’ha pogut provar que pertanyin a cap família de llengües. L’euskera n’és un exemple.

Llengües del món. Imatge Wikipedia (usuari Saguamundi)

 

Per què canvien les llengües? Totes les llengües en funcionament es troben en canvi constant. Els seus parlants les modifiquen en fer-les servir a través, per exemple, de la incorporació de noves paraules o l’adquisició de nous significats per part de paraules ja existents.

Els romans van propagar un sol idioma per tot el seu imperi, el llatí. Amb el temps, la falta de comunicació constant entre els seus parlants, ajudada per molts altres factors, com ara les invasions bàrbares, la influència de les llengües nadiues, etc., va provocar l’aparició de les llengües romances (com l’espanyol o l’italià).

Actualment, l’evolució de les llengües també s’estudia des d’una altra perspectiva. Es considera que les llengües evolucionen de forma similar a com ho fan els gens. D’aquesta manera, es té en compte que la diversitat genètica (que seria equiparable a la diversitat de fonemes d’una llengua) disminueix en colonitzar noves regions. En l’evolució de la llengua també és dona un efecte de l’evolució genètica anomenat “efecte fundador”. Quan una població petita es desprèn d’una població original gran per a colonitzar nous territoris, s’emporta amb ella un subconjunt de la diversitat de la població original.

PREGUNTA: Perquè nosaltres venim del ximpanzé?


 

RESPOSTA:  

Aquesta imatge, però, no correspon a la realitat. L’evolució humana no ha estat un camí des del gibó fins als humans. Gibons, organgutans, goril·les i ximpanzés són espècies tan «evolucionades» com nosaltres, ja que porten exactament el mateix temps canviant que la nostra pròpia espècie.

Afirmar que les persones venim dels goril·les (o els ximpanzés) és equivalent a dir que els goril·les (o ximpanzés) vénen de les persones. El final de la frase acostuma a sonar molt i molt més estranya que la primera part, però totes dues parts són iguals de falses.

Totes aquestes espècies compartim avantpassats comuns que van viure fa uns 7 milions d’anys en el cas de ximpanzés i humans i uns 10 milions d’anys en el cas de goril·les per una banda i ximpanzés i humans per l’altra. Segurament aquests ancestres no s’assemblaven ni a un chimpanzé, ni a un goril·la ni a una persona actuals.

L’evolució humana (de fet, tota l’evolució) no és lineal, és un arbre. Totes les espècies vives actuals ens situem als extrems més llunyans de cada branca. Per tant, cap espècie actual prové d’una altra espècie actual sinó d’espècies anteriors que es troben branca avall. Al punt de trobada de dues branques se situa l’ancestre comú de les espècies dels extrems de cadascuna de les branques.

Aquesta imatge, però, no correspon a la realitat. L’evolució humana no ha estat un camí des del gibó fins als humans. Gibons, organgutans, goril·les i ximpanzés són espècies tan «evolucionades» com nosaltres, ja que porten exactament el mateix temps canviant que la nostra pròpia espècie.

Afirmar que les persones venim dels goril·les (o els ximpanzés) és equivalent a dir que els goril·les (o ximpanzés) vénen de les persones. El final de la frase acostuma a sonar molt i molt més estranya que la primera part, però totes dues parts són iguals de falses.

Totes aquestes espècies compartim avantpassats comuns que van viure fa uns 7 milions d’anys en el cas de ximpanzés i humans i uns 10 milions d’anys en el cas de goril·les per una banda i ximpanzés i humans per l’altra. Segurament aquests ancestres no s’assemblaven ni a un chimpanzé, ni a un goril·la ni a una persona actuals.

L’evolució humana (de fet, tota l’evolució) no és lineal, és un arbre. Totes les espècies vives actuals ens situem als extrems més llunyans de cada branca. Per tant, cap espècie actual prové d’una altra espècie actual sinó d’espècies anteriors que es troben branca avall. Al punt de trobada de dues branques se situa l’ancestre comú de les espècies dels extrems de cadascuna de les branques.

PREGUNTA: Hi havia més sistemes abans del sistema solar?

 

RESPOSTA:  

Sí. S’estima que el Sol és una estrella de tercera generació. És a dir, està formada per les restes d’estrelles que, al seu torn, ja provenien de les restes d’altres estrelles anteriors. Aquestes «primeres estrelles» s’haurien format directament de la matèria resultant del Big Bang.

A mesura que han avançat les tècniques d’observació i estudi de les estrelles s’ha pogut constatar que la presència de planetes al voltant de les estrelles no és una característica única del nostre Sistema Solar. És per tant esperable que les estrelles anteriors al Sol també fossin acompanyades pels seus propis planetes els quals o bé van ser destruïts junt amb la seva estrella o es van alliberar de la seva atracció gravitatòria i viatgen a la deriva.

PREGUNTA: Com es va formar la terra?


 

RESPOSTA:  

L’origen de la Terra està lligat a l’origen del Sistema Solar. Una nebulosa interestel·lar de forma gairebé esfèrica, girava alhora que es contreia sobre si mateixa, fins que va començar a fer implosió. La gravetat va empènyer el 90% del seu material cap al centre, formant el Sol primitiu. La resta del material es va agrupar al pla equatorial de l’esfera, en una mena de disc al voltant del Sol. Aquest disc es coneix com a «protoplanetari» perquè a partir d’ell es van formar els planetes.

La nebulosa, formada majoritàriament per hidrogen i heli, va anar refredant-se, donant lloc a la condensació dels diferents components químics. Dins del disc «protoplanetari», els elements més pesants (Alumini, Titani, Ferro) es van situar a la part interior i els més lleugers (Oxigen, Carboni, Nitrogen) a l’exterior. Aquest fet donaria lloc a les diferents tipologies de planetes: els anomenats planetes rocosos, més densos, i els gasosos, formats pels elements més lleugers. La Terra forma part dels primers.

Dins del núvol també hi havia petites partícules de pols interestel·lar. Aquestes partícules van començar a agrupar-se com a conseqüència d’atraccions electroestàtiques. El fet que les partícules es trobessin concentrades en un disc protoplanetari, va afavorir les col·lisions. Quan aquestes partícules van arribar a una determinada mida van començar a moure’s per influència de la força gravitatòria del Sol. La seva energia cinètica feia que es produïssin xocs inelàstics: Les partícules no rebotaven, sinó que s’encastaven les unes contra les altres creant aglomeracions. Aquesta energia, però, no era suficientment gran per arribar a trencar les partícules, així que s’anaven agrupant en partícules cada cop més grans mitjançant un procés que s’anomena acreció. Els cossos resultants (anomenats “planetesimals”, amb mides que anaven d’uns pocs metres fins a quilòmetres) s’organitzaven en forma d’anells al voltant del Sol. Els xocs van continuar fins a formar els protoplanetes.

Durant la formació dels planetes, era comú que rebessin col·lisions d’asteroides i cometes. Es calcula que la Terra ha patit, des del seu naixement entre deu i mil trilions de tones de matèria procedent principalment de cometes. Un dels impactes que rebé va ser tan gran que la va trencar expulsant una gran quantitat de material fos que, com que no era prou gran per escapar a la gravetat terrestre, va quedar atrapat donant voltes al voltant del planeta. Més tard, aquest material excretat s’agregaria donant lloc a la Lluna. L’anàlisi de les roques lunars confirma que Terra i Lluna són “germanes químiques”.  

La Terra primitiva estava plena de volcans i era molt més calenta que ara. Durant la seva formació, els materials més densos es van enfonsar, formant el nucli, mentre que els més lleugers van quedar a dalt formant el mant i l’escorça. La temperatura va continuar baixant fins que l’aigua va passar a ser líquida i va cobrir gran part de la superfície. Es considera que la condensació de l’aigua va propiciar l’aparició de la vida.

I com ho podem saber tot això? Doncs estudiant, per una banda, tot el que tenim al nostre abast, com ara la composició de la Terra o els meteorits que hi han caigut. Per altra banda, també hem obtingut molta informació de les missions espacials que hi ha hagut fins ara, però, sobretot, mitjançant la generació de models matemàtics a partir de les propietats mesurades del Sistema Solar i altres estrelles i sistemes planetaris.

Trobareu informació més extensa en aquest escrit de Josep Maria Trigo.

PREGUNTA: ¿De donde vienen los humanos?


 

RESPOSTA:  

Abans de contestar, cal tenir en compte que és molt i molt difícil determinar qui va ser el primer humà o, fins i tot, si té  algun sentit plantejar-se aquesta pregunta (mireu la resposta a la pregunta «Com s’ha creat la humanitat?» per a més informació). Un cop dit això, podem reformular la pregunta com «On vivien els avantpassats més “humans” de la humanitat actual?» A Àfrica. El lloc exacte dependrà de què considerem com a humans.

 

 *   Si considerem com a humans els homínids que caminen erectes, haurem d’assenyalar l’est d’Àfrica (bressol dels Australopithecus).

 

 *   Si considerem com a humans els homínids amb un cervell proporcionalment desmesurat, segurament també parlarem de l’est d’Àfrica (possible bressol de l’Homo erectus).

 

 *   Si només considerem com a humans aquells individus que encaixen dins la categoria Homo sapiens, la resposta pot no estar tan clara<https://www.newscientist.com/article/2186981-stone-tools-hint-that-our-first-human-ancestors-lived-all-over-africa/> ja que fa poc es van trobar restes força antigues d’aquests tipus d’individus al Nord d’Àfrica<https://nutcrackerman.com/2017/06/07/el-origen-de-homo-sapiens-hace-mas-de-300-000-anos/>.

 

 *   Si, a més, tenim en compte que la humanitat actual porta informació genètica de Denissovans i Neandertals, hauríem de considerar com a bressol de part de la humanitat els llocs on van evolucionar aquestes «espècies»? Si fos així, potser hauríem de considerar tant Europa com Àsia com a part del bressol de la humanitat actual.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Museo de la evolución humana<http://www.museoevolucionhumana.com/>

 

 *   Los conceptos básicos de la evolución humana. National Geographic.<https://www.nationalgeographic.es/historia/los-conceptos-basicos-de-la-evolucion-humana>

 

 *   Human Evolution. Smithsonian National Museum of Natural History<http://humanorigins.si.edu/education/introduction-human-evolution>

 

 *   Human Evolution. Nayural History Museum<http://www.nhm.ac.uk/discover/human-evolution.html>

 

 *   Human evolution. Nature<https://www.nature.com/collections/ffjxdjnlcq>

PREGUNTA: Els animals d’avui es van crear després d’extingir-se els dinosaures, però els dinosaures d’on venen?

RESPOSTA:  

Els animals actuals són, evidentment, posteriors als dinosaures. Però no es van «crear» un cop van desaparèixer els rèptils gegantins: són els descendents d’animals que convivien amb els dinosaures. Els mosquits actuals són els re-tàtara-tatara-...-tàtara-nets d’insectes que segurament ja picaven als dinosaures. Els cocodrils actuals són els descendents de rèptils semblants a cocodrils d’aquella època. Els mamífers (nosaltres inclosos) som els descendents d’animals peluts que ja corretejaven entre les petjades dels dinosaures. I les aus… les aus són les descendents directes dels dinosaures que van sobreviure. Les aus són en certa manera, la digi-evolució dels dinosaures.

El que acabem d’explicar serveix també per als dinosaures. Aquestes criatures no van «aparèixer» del no-res: eren els descendents de rèptils que vivien a èpoques anteriors, en què els organismes dominants no eren ells, sinó altres tipus de rèptils i amfibis gegantins. Tots els organismes procedim d’avantpassats anteriors que eren diferents a nosaltres (més diferents com més enrere anem en el temps) i els dinosaures (i per tant, les aus) no en són cap excepció.

Per saber-ne més:

·         De dinosaurios a aves: la evolución de las plumas

·         Dinosaurs: Evolution and Diversification

·         WHAT?! A Massive Dinosaur Family Tree Rewrite

·         La mayoría de ancestros de los dinosaurios andaban sobre cuatro patas

·         ¿De dónde vienen realmente los dinosaurios? El inesperado origen de las criaturas que dominaron la Tierra hace millones de años

PREGUNTA: Perquè el Paranthropus boisei, te les galtes cap endavant?


 

RESPOSTA:  

Els Paranthropus presentaven adaptacions per produir una força de masticació enorme<http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2013/01/el-genero-paranthropus.html>. Segurament s’alimentaven d’aliments que, o bé eren molt durs, o bé necessitaven ser mastegats durant molt de temps<http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2014/01/la-dieta-del-paranthropus-boisei-pudo.html> abans d’empassar-se’ls.  Una adaptació per a aquest tipus de masticació era la mida de la seva mandíbula inferior: gegantina si la comparem, per exemple, amb la nostra. Una altra adaptació era la musculatura que movia aquesta mandíbula.

 

Els Paranthropus feien servir els mateixos músculs que nosaltres per mastegar (i que la majoria d’animals, al cap i a la fi tots estem emparentats evolutivament). Un d’aquests músculs, el temporal, va des del crani fins a la mandíbula, passant per sota de l’os de la galta(tècnicament l’arc zigomàtic). Els Paranthropus tenien el crani adaptat a músculs mastegadors molt poderosos. Així, el seu arc zigomàtic era enorme i tenien una cresta sagital que permetia que que el seu múscul temporal hipertrofiat s’inserís i pogués fer tota la força necessària.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Paranthropus boisei<http://humanorigins.si.edu/evidence/human-fossils/species/paranthropus-boisei>

 

 *   Paranthropus robustus<http://humanorigins.si.edu/evidence/human-fossils/species/paranthropus-robustus>

 

 *   Article científic sobre l’alimentació del Paranthropus boisei<https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3111323/>

 

 *   Opposing Extremes of Zygomatic Bone Morphology: Australopithecus Boisei versus Homo Neanderthalensis<https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ar.23491>

 

 *   The Predictability from Skull Morphology of Temporalis and Masseter Muscle Cross‐Sectional Areas in Humans<https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ar.23156>

PREGUNTA: Perquè diferents tipus de llenguatge?

 

RESPOSTA:

La lingüística comparada, com el seu nom indica, es dedica a comparar llengües per tal d’establir si existeix un parentesc històric (o el que és el mateix, esbrinar si tenen un avantpassat comú). Això es pot fer comparant els seus fonemes, gramàtica i vocabulari, fins i tot si no existeix un registre de la llengua ancestral de la qual provenen. Per exemple, és previsible deduir que l’espanyol i l’italià provenen d’una mateixa llengua. D’aquesta manera, els lingüistes han identificat més de cent famílies primàries (sense relació aparent entre elles). Per contra, també existeixen llengües aïllades; no s’ha pogut provar que pertanyin a cap família de llengües. L’euskera n’és un exemple.

 

Llengües del món. Imatge Wikipedia (usuari Saguamundi)

 

Per què canvien les llengües? Totes les llengües en funcionament es troben en canvi constant. Els seus parlants les modifiquen en fer-les servir a través, per exemple, de la incorporació de noves paraules o l’adquisició de nous significats per part de paraules ja existents.

Els romans van propagar un sol idioma per tot el seu imperi, el llatí. Amb el temps, la falta de comunicació constant entre els seus parlants, ajudada per molts altres factors, com ara les invasions bàrbares, la influència de les llengües nadiues, etc., va provocar l’aparició de les llengües romances (com l’espanyol o l’italià).

Actualment, l’evolució de les llengües també s’estudia des d’una altra perspectiva. Es considera que les llengües evolucionen de forma similar a com ho fan els gens. D’aquesta manera, es té en compte que la diversitat genètica (que seria equiparable a la diversitat de fonemes d’una llengua) disminueix en colonitzar noves regions. En l’evolució de la llengua també és dona un efecte de l’evolució genètica anomenat “efecte fundador”. Quan una població petita es desprèn d’una població original gran per a colonitzar nous territoris, s’emporta amb ella un subconjunt de la diversitat de la població original.

PREGUNTA: Què és un forat negre i com es forma?

RESPOSTA:  

Per entendre què és un forat negre, primer hem d’entendre com moren les estrelles. Les estrelles són grans boles de gas. Aquest gas es troba molt comprimit per efecte de la gravetat. Els nuclis de les estrelles, on la gravetat és més intensa, són molt calents i densos; tant, que al seu interior s’hi inicien processos de fusió nuclear, alliberant energia (de fet, per això brillen).

 

Des que l’estrella «s’encén», es crea un equilibri on la fusió nuclear empeny cap a fora i la gravetat cap a dins. En esgotar-se el combustible d’una estrella, es trenca l’equilibri entre fusió (cap a fora) i gravetat (cap a dins). Depèn de la mida que tingui l’estrella en vida el seu destí serà ben diferent

 

En el cas d’estrelles supermassives (molt més grans que el nostre Sol), quan s’esgota el combustible, la força de la gravetat preval sobre la de la fusió: les restes fredes de l’estrella comencen a contraure’s i es repleguen sobre si mateixes fins a un volum 0. Dit d’una altra manera, bona part de la massa de l’estrella es contrau cada cop més, fins que s’encabeix en un punt minúscul. Tanta massa en un volum tan petit (a la pràctica, zero) implica que aquest «punt» tindrà una densitat infinitament gran, amb una gravetat enorme. Aquesta força gravitatòria atrau tota la matèria que es troba dins el seu radi d’acció. La seva gravetat és tan intensa que fins i tot la llum és incapaç d’escapar-ne. De fet, aquest efecte sobre la llum és el que els fa rebre el nom de «forats negres».

 

Per saber-ne més:

PREGUNTA: M’agradaria entendre la teoria de l’infinit, sin no hi ha fi on s’aguanta l’univers?

RESPOSTA: 

L’Univers es defineix com tot allò que existeix. Sabem que es va formar en una mena d’explosió còsmica i que des d’aleshores, s’ha expandit. En aquest sentit, l’Univers té una mida definida i per tant, és finit.

«Què hi ha més enllà de l’Univers?» o «on s’aguanta?» són preguntes que queden fora de l’àmbit de resposta de la ciència. No podrem estudiar mai què hi ha fora de l’Univers perquè queda fora de la realitat que estudiem. Si abordem el problema d’una altra manera, si aconseguíssim arribar fins el límit de l’Univers i provéssim d’anar més enllà, com que nosaltres som part de l’Univers, portaríem l’Univers amb nosaltres. Estaríem, en certa manera, expandint l’Univers sense arribar mai al «més enllà» (en un sentit físic).

PREGUNTA: Com es comunicaven els homínids?


 

RESPOSTA:  

Aquesta pregunta és molt complexa i extremadament interessant. S’ha intentat respondre estudiant diferents aspectes: des de com aprenen a parlar els nadons fins a estudis anatòmics de les regions cerebrals dels fòssils passant per estudis comparats del llenguatge de la nostra família més propera (nosaltres, ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans).

Algunes característiques que semblem compartir totes aquestes espècies i que, per tant, també tindrien els avantpassats comuns i les espècies ja extingides de la mateixa família serien:

·         Comunicació olfactiva. Difícil d’estudiar i a vegades força «instintiva».

·         Comunicació visual. Molt present en totes les espècies. La posició del cos, els gestos de la cara constitueixen un poderós element de comunicació. També en humans (i si no, penseu en els malentesos del whatsapp o del mail produïts per no veure a la cara de l’altre la intenció que acompanya al missatge.

·         Comunicació auditiva. Totes les espècies de la família emeten diferents sons que tenen significats concrets. En el cas dels humans, aquesta capacitat és força més complexa que en els nostres cosins propers.

Per tant, podem afirmar que els primers homínids es comunicaven lleugerament per l’olfacte, però principalment pels gestos i expressions facials i per la producció de sons. Com de complexos eren aquests sons? Alguns autors i autores defensen que podem inferir com era de complexa la seva «parla» estudiant el desenvolupament de les àrees del cervell associades a aquesta capacitat. En aquest cas, alguns estudis defensen que l’Homo habilis ja tenia una parla articulada més o menys complexa. D’altres, però, argumenten que com que aquestes àrees també estan desenvolupades en ximpanzés i bonobos no es poden fer servir per especular sobre el llenguatge dels homínids extints. També s’han fet estudis del tracte vocal de diferents fòssils. Alguns d’aquests estudis han permès aventurar-se a simular com sonaria la parla d’un Neandertal.

Per saber-ne més:

·         La evolución del lenguaje

·         Homo habilis

·         Primate Communication. Scitable. Nature

·         The origin and evolution of Human Language. Rice

·         Evolution of Nonverbal Communication in Hominids

PREGUNTA: Quants anys te el sistema solar ?
 

RESPOSTA:   

Comparat amb l’edat de l’Univers, el Sistema Solar és molt més jove, ja que es calcula que té 4.500 milions d’anys. El nostre sistema no pertany, doncs, a la primera generació de sistemes estel·lars sinó que és posterior a ells. Aquest fet és rellevant per a nosaltres ja que la majoria dels elements pesats (més grans que el ferro) que formen part del nostre planeta (i de nosaltres mateixos) s’han format durant l’explosió de supernoves i altres fenòmens estelars. És a dir, el sistema Solar no seria com és (ni nosaltres tampoc) si abans no haguessin existit altres sistemes amb estrelles que haurien acabat esclatant o col·lidint.

Per acabar, una curiositat: Dins del Sistema Solar, no tots els planetes tenen la mateixa edat: des de la formació de Júpiter fins la formació de la Terra, per exemple, van passar gairebé 100 milions d’anys.

PREGUNTA: Perquè el Neanderthal te “ralletes “ al cap

 

RESPOSTA:  

La pregunta fa referència al crani que s’exposava a l’exposició al Museu de L’Hospitalet. Aquest crani presentava parts amb dos colors clarament diferenciats i, efectivament, tenia «ratlles» al cap. Els dos colors representen quines parts corresponen al fòssil original (color «ossi») i quines parts (més fosques) s’han afegit per reconstruir el crani.

 

Quan desenterrem un fòssil, estem admirant una resta que porta desenes o centenars de milers sota terra i que ha patit tota una sèrie de processos i de possibles accidents<http://www.uacj.mx/ICB/UEB/Documents/Hojas%20tecnicas/5_Fosiles.pdf> que fan que la immensa majoria de fòssils que es troben siguin incomplets. Els fòssils més famosos <https://news.nationalgeographic.com/2016/09/seven-skeletons-famous-human-fossils-lydia-pyne/> acostumen a ser els més complets tant per la informació que ens aporten com, sobretot, per la baixa probabilitat de trobar-los.

 

Quan es fan rèpliques dels fòssils que es desenterren, molts cops, especialment en cranis ben conservats, s’afegeixen parts que no s’han trobat però que, per analogia amb altres fòssils es poden deduir més o menys com eren. Per diferenciar quines parts pertanyen realment al fòssil i quines són afegitons, es fan servir diferents colors i, molts cops, materials de diferent textura.

PREGUNTA: Perquè el Paranthropus boisei te aquesta cresta al cap?


 

RESPOSTA: 

Els Paranthropus presentaven adaptacions per produir una força de masticació enorme<http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2013/01/el-genero-paranthropus.html>. Segurament s’alimentaven d’aliments que, o bé eren molt durs, o bé necessitaven ser mastegats durant molt de temps<http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2014/01/la-dieta-del-paranthropus-boisei-pudo.html> abans d’empassar-se’ls.  Una adaptació per a aquest tipus de masticació era la mida de la seva mandíbula inferior: gegantina si la comparem, per exemple, amb la nostra. Una altra adaptació era la musculatura que movia aquesta mandíbula.

 

Els Paranthropus feien servir els mateixos músculs que nosaltres per mastegar (i que la majoria d’animals, al cap i a la fi tots estem emparentats evolutivament). Un d’aquests músculs, el temporal, va des del crani fins a la mandíbula, passant per sota de l’os de la galta(tècnicament l’arc zigomàtic). Els Paranthropus tenien el crani adaptat a músculs mastegadors molt poderosos. Així, el seu arc zigomàtic era enorme i tenien una cresta sagital que permetia que que el seu múscul temporal hipertrofiat s’inserís i pogués fer tota la força necessària.

 

Per saber-ne més:

 

 *   Paranthropus boisei<http://humanorigins.si.edu/evidence/human-fossils/species/paranthropus-boisei>

 

 *   Paranthropus robustus<http://humanorigins.si.edu/evidence/human-fossils/species/paranthropus-robustus>

 

 *   Article científic sobre l’alimentació del Paranthropus boisei<https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3111323/>

 

 *   Opposing Extremes of Zygomatic Bone Morphology: Australopithecus Boisei versus Homo Neanderthalensis<https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ar.23491>

 

 *   The Predictability from Skull Morphology of Temporalis and Masseter Muscle Cross‐Sectional Areas in Humans<https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ar.23156>

PREGUNTA: Qui és Lucy, perquè es diu Lucy, i quants anys tenia quan es va trobar?

 

RESPOSTA:  

“Lucy” és un conjunt de fòssils d’un individu d’Australopithecus afarensis, una espècie d’homínid situat en la línia evolutiva més propera a la nostra (o potser, fins i tot, dins la nostra línia evolutiva). Es va trobar el 1974 a Etiopia i són les restes d’una femella que va viure fa uns 3,2 milions d’anys d’edat.

Quan Lucy va morir era ja una adulta (li havien sortit els caixals del seny) tot i que segurament encara era jove. S’ha postulat que podria haver mort en caure d’un arbre d’uns 14 metres d’alçada. L’estudi de les seves restes també ens ha permès conèixer algunes característiques d’aquesta espècie propera evolutivament a la nostra i, com acostuma a passar en ciència, també ens ha obert nous interrogants.

Al conjunt d'ossos el van anomenar “Lucy” per la cancó dels Beatles Lucy in the sky with diamonds. El paleontòleg que la va descobrir, Dolnald Johanson, era un gran fan del grup i escoltava repetidament aquesta cançó durant la investigació arqueològica. Com que els fòssils trobats pertanyien a una femella, li van proposar que l’anomenés “Lucy” en honor a la cançó. Inicialment ell va oposar-s’hi perquè no volia posar-li un nom tan curt i bufó, però amb el temps el nom va quallar. I des d’aleshores, “Lucy” forma part de la història de la paleontologia.

Per saber-ne més:

·         Lucy: A marvelous specimen

·         Youtube. Yout Inner Fish: Lucy

·         Els Beatles, els nostres avantpassats homínids i les drogues psicodèliques

PREGUNTA: Quan s’acabara la terra?

RESPOSTA:  

L’existència del nostre planeta està lligada al futur del Sol. Les estrelles tenen una vida finita; el Sol morirà un cop hagi consumit tot el seu combustible (principalment l’hidrogen). Això passarà d’aquí a uns 5.000 milions d’anys.

El Sol és una estrella massa petita per convertir-se en una supernova i esclatar. En lloc d’això s’anirà desgastant a poc a poc. El nucli es contraurà però les capes exteriors s’expandiran. El sol augmentarà de mida fins a fer-se deu cops més gran que en l'actualitat i transformar-se en una geganta vermella. Finalment, llanguirà en forma de nana blanca.

Durant la seva fase d’expansió s’empassarà els planetes més interiors del Sistema Solar, Mercuri, Venus i la Terra. La Terra es fondrà i deixarà d’existir com a tal, però els seus àtoms es dispersaran per l’espai i, qui sap, potser alguns acaben formant part de futurs planetes.  

PREGUNTA: Com es construïen les eines per a escriure a les parets a la Prehistòria?

 

RESPOSTA:  

Els nostres avantpassats utilitzaven pigments minerals molts com l’argila, l’hematina i l’òxid de manganès o carbons vegetals per pintar les parets. Els colors que obtenien eren vermells, ocres, negres i blancs. El pigment en pols era aplicat directament sobre les parets o barrejat amb altres substàncies per afavorir la seva fixació.

A més de pintar amb les mans, de vegades s’utilitzaven eines com pinzells de pèl d’animals o branques cremades. També sembla que bufaven el pigment (a través de la boca o de palletes), en un antecedent clar de les pintures en spray actuals. També s’han trobat algunes pintures que es van fer gravades amb un instrument esmolat sobre la pedra. Aquest instrument es creava picant dues pedres, aconseguint així trencar algun fragment d’una de les pedres per obtenir la forma desitjada (punxeguda, arrodonida…)

Per saber-ne més:

·         El hombre de las cavernas pintaba con los pigmentos que tenía a mano, sin rituales

·         A 100,000-Year-Old Ochre-Processing Workshop at Blombos Cave, South Africa

PREGUNTA: Vull saber tot dels humans que van existir a l’època de les cavernes.

 

RESPOSTA:  

Els humans que van habitar i decorar les cavernes pertanyien a les espècies que s’han anomenat Homo sapiens (nosaltres), Homo neanderthalensis (nosaltres també, en part), Homo erectus i, segurament, els denisovans (de què parlem a altres respostes). El període «de les cavernes» s’estén des de fa uns dos milions d’anys fins fa uns pocs milers d’anys. Les millors referències per a aquest període són també bones referències per endinsar-se en l’evolució humana en general.

·         La pàgina (en anglés) Humans Origins és molt completa.

·         Per estar al cas de les darreres notícies, pots seguir el blog «Nutcracker man».

·         Pots veure el documental «La cueva de los sueños olvidados» de Werner Herzog

Existeixen molts llibres sobre l’evolució humana. Algunes recomanacions concretes serien:

·         La primera part de «El cuento del antepasado» de Richard Dawkins.

·         Un clàssic: «La especie elegida» de Juan Luis Arsuaga i Ignacio Martínez

·         «Historias de la Prehistoria» de David Benito.

·         «¡No seas neandertal! y otras 21 historias sobre la evolución humana» de Sang-Hee Lee

PREGUNTA: Si es pogués mesurar l’univers, quan mesuraria?
 

RESPOSTA: 

Tenim alguns mètodes per fer una estimació de quan mesura l’Univers. El 2013 la missió espacial Planck (de l’Agència Espacial Europea) va aconseguir fer el mapa de la llum més antiga mai observada. Es va poder observar llum emesa fa 13.800 milions d’anys.

Des que aquesta llum es va emetre, l’Univers ha seguit expandint-se, així que els astrònoms van corregir aquesta dada amb la taxa d’expansió i van determinar que Planck estava observant objectes que es troben a 46.500 milions d’anys llum de nosaltres. Això correspondria al radi de l’Univers. Per obtenir el seu diàmetre, hem de doblar aquesta xifra: 93.000 milions d’anys llum: Uns 880.000.000.000.000.000.000.000 km. Aquesta és la mida de l’Univers… Observable.

Però hi ha parts de l’Univers que estan tan lluny que la seva llum mai ens arribarà (recordeu que la velocitat de la llum és finita). S’estima que l’Univers podria ser fins a 250 vegades més gran que l’Univers Observable! Se’ns fa molt difícil concebre distàncies tant… astronòmiques.

Per saber-ne més:

·         How Big is the Universe?

·         It took centuries, but we now know the size of the Universe

·         Ask Ethan: How Large Is The Entire, Unobservable Universe?

PREGUNTA: ¿Existen los mundos paralelos?  Si es así, me gustaría estar en el que tengo mucho dinero y tú estás escribiendo esto.

RESPOSTA:

Curiosamente, Max Tegmark escribió un artículo el 2003 que empezaba así:

«¿Existe alguna copia de ti que esté leyendo este mismo artículo pero que decida abandonarlo antes de acabar esta frase mientras que tú decides seguir leyéndolo? Se trataría de una persona que viviría en un planeta llamado Tierra, con montañas brumosas, campos fértiles y bulliciosas ciudades, en un sistema solar con otros ocho planetas. La vida de esta persona habría sido idéntica a la tuya en todos los aspectos – hasta este preciso instante, cuando tu decisión de seguir leyendo marca la divergencia entre vuestras dos vidas.

Seguramente encontrarás esta idea extraña y nada plausible, y debo reconocer que concuerda con mi reacción inicial. Pero todo apunta a que deberemos aprender a vivir con ello, ya que el modelo más popular y simple de la actualidad predice que esta personas realmente existe en una Galaxia situada a 10*10*29metros de aquí.»

10*10*29es un número enorme. Es un 1 seguido de 100.000.000.000.000.000.000.000.000.000 ceros. Solamente el papel que se necesitaría para escribir 10*10*29daría la vuelta entera a nuestro Universo. Es decir, tu otro yo más cercano está muy, pero que muy lejos. Pero puede ser que exista. Y más de uno.

¿Existe un Universo en el que tienes mucho dinero? Probablemente sí. Sería un Universo en el que tus decisiones (y, seguramente con más peso, las de otras personas) llevaron a que acumularas una gran cantidad de dinero. En ese Universo yo sigo escribiendo estas líneas. Pero podemos soñar en que en alguno de estos posibles futuros, mi prosa conquista tu yo rico, quien decide convertirse en mi mecenas y compartir su fortuna en la divulgación de la ciencia. ¡Menos mal que existen (al menos en otra realidad) personas así!

Para saber más:

Parallel Universe. Max Tegmark.

PREGUNTA: Com s’ha creat la humanitat?

 

RESPOSTA:  

La humanitat està formada per persones. Les persones som animals, emparentats profundament amb la resta dels éssers vius. La humanitat actual prové de dos processos principals: el canvi gradual a partir d’espècies ja extingides i de l’encreuament entre, com a mínim, tres tipus d’homínids (sapiens arcaics, neandertals i denissovans).

 

Tots veiem que som diferents dels nostres pares i dels nostres avis. Si poguéssim rebobinar més la nostra història, veuríem que els nostres avantpassats eren cada cop més diferents de nosaltres. Primer, segurament, ens adonaríem que molts dels nostres avantpassats provenen de llocs que ni ens imaginàvem (nord d’Àfrica, nord d’Europa, Pròxim Orient, etc). Tots som immigrants.

 

A mesura que anéssim retrocedint en el temps, els nostres avantpassats se’ns assemblarien cada cop menys. Quan arribéssim a aproximadament 60.000 anys ens trobaríem que alguns dels nostres avantpassats serien francament diferents (neandertals i denissovans).

 

Si continuéssim retrocedint generacions, els nostres avantpassats serien, progressivament, més i més diferents de nosaltres. Fa uns 3 milions d’anys eren molt més baixets que nosaltres, amb un cervell més petit, però ja caminaven drets. En quin moment deixaríem de considerar un dels nostres avantpassats com a humà? Penseu que el canvi és gradual: Cada fill s’assembla al pare i a l’avi. No trobaríem cap moment en què exclaméssim: «Ara! Aquest fill/a és diferent dels seus pares. El fill/a és clarament humà/ana, i els pares clarament no ho són».

 

Com es van produir aquests canvis? A cada generació sobrevivien i deixaven descendència els individus que presentaven algunes característiques diferents de les dels individus que es morien sense descendència. En el cas dels primers estadis del camí evolutiu de la humanitat, sembla que deixaven més descendència els individus que caminaven sobre dues cames. Als darrers dos milions d’anys, deixaven més descendència els individus amb cervells més grans (suposadament més intel·ligents). I actualment? Quins individus deixen més descendència? Com està canviant, evolutivament, la humanitat?

 

Per saber-ne més:

 

 *   Museo de la evolución humana<http://www.museoevolucionhumana.com/>

 

 *   Los conceptos básicos de la evolución humana. National Geographic.<https://www.nationalgeographic.es/historia/los-conceptos-basicos-de-la-evolucion-humana>

 

 *   Human Evolution. Smithsonian National Museum of Natural History<http://humanorigins.si.edu/education/introduction-human-evolution>

 

 *   Human Evolution. Nayural History Museum<http://www.nhm.ac.uk/discover/human-evolution.html>

 

 *   Human evolution. Nature<https://www.nature.com/collections/ffjxdjnlcq>

PREGUNTA: Per què necessitem la pell?
 

RESPOSTA:  

La pell és un òrgan que fa un munt de funcions diferents. Per començar, és necessària per separar-nos del món exterior: actua com a capa aïllant i impermeabilitzant, i així protegeix el cos de factors externs que podrien malmetre els nostres òrgans interns (temperatures extremes, raigs solars o productes químics). D'altra banda, la pell secreta substàncies antimicrobianes que prevenen infeccions, i també fabrica vitamina D en algunes de les seves cèl·lules (necessària per a la correcta formació dels ossos). A més, la pell és un gran sensor: està innervada per moltes terminacions nervioses que permeten mantenir el cervell en contacte amb l’exterior del nostre cos. Amb aquests nervis, podem captar diferents sensacions com el dolor, la temperatura o la pressió, i enviar la informació al cervell.  

PREGUNTA: Quants idiomes hi ha al món?


 

RESPOSTA:

Segons la 22a edició de la publicació Ethnologue, publicada el 21 de febrer de 2019, actualment existeixen 7.111 llengües vives a la Terra. Ethnologue és una publicació de SIL International una organització lingüística cristiana amb seu a Dallas, Texas. L'organització estudia nombrosos idiomes minoritaris per tal de facilitar el desenvolupament del llenguatge i treballar amb els parlants d'aqueixes comunitats lingüístiques en la traducció de parts de la Bíblia a la seva llengua. Es tracta d’una publicació molt respectada i àmpliament utilitzada pels lingüistes.

PREGUNTA: Podria ser  que la humanitat tingués el seu origen fora del planeta Terra?


 

RESPOSTA: 
 

És pràcticament impossible que fos així. Els éssers humans estem profundament relacionats amb tots els éssers vius de la Terra: Compartim, per exemple, la manera d’emmagatzemar la informació (l’ADN) i de traduir-la (l’ARN i les proteïnes); el diccionari que ens permet llegir la informació genètica és el mateix (el codi genètic); i les bases moleculars i bioquímiques són idèntiques.

A més, en tots nosaltres trobem el llegat de la nostra història evolutiva: ens assemblem més als nostres parents propers (ximpanzés, bonobos i goril·les) que a «parents» més llunyans (ratolins, mosques o avellaners). Això no vol dir que no estiguem relacionats amb ells. Així, per exemple, tenim la mateixa disposició òssia que els ratolins i, com ells, som mamífers; tenim un sistema nerviós similar al de les mosques i, com elles, tenim boca i ulls a un extrem i anus a l’altre; amb l’avellaner compartim que les nostres cèl·lules tenen nucli i mitocondris.

Aquesta profunda relació amb els altres éssers vius del planeta fa altament improbable que la humanitat no tingui una història comuna amb tots ells. Per tant, la humanitat segur que no prové de fora de la Terra.  

PREGUNTA: Tots els animals estan dins d’un equilibri, i l’ésser humà ho desequilibra tot?


 

RESPOSTA:  

Els éssers vius vivim interrelacionats entre nosaltres i també amb el nostre ambient. Aquestes relacions fan que qualsevol acció d’un organisme o espècie pugui afectar profundament a altres organismes. En general, i vist amb perspectiva, sembla que, efectivament els organismes es trobin «en equilibri»: els canvis que es produeixen poden semblar petits o poc sostinguts en el temps. Però aquests canvis poden estar sent devastadors per a les plantes i animals d’aquell indret. Així, per exemple, si en un bosc neixen moltes més erugues del «normal», pot ser devastador per als arbres de què s’alimenten. És el que passa, per exemple, amb l’eruga del boix a Osona <https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/58008/plaga/erugues/boixos/osona> i la Garrotxa<https://www.naciodigital.cat/garrotxa/noticia/18308/olot/afronta/lluita/contra/eruga/boix/torna/fer-se/present/arreu>.

 

Molts cops, quan es donen aquestes situacions, la mateixa dinàmica de l’ecosistema fa que es torni a la situació inicial. Si, per exemple, neixen molts llops en un bosc, es menjaran a molts cérvols. Cada cop hi haurà menys cérvols i, per tant, menys menjar per als llops, molts dels quals moriran de fam. Quan comencin a haver-hi menys llops, els cérvols supervivents es podran reproduir més i es tornarà a «l’equilibri» inicial.

 

Ara bé, si els canvis són molt bruscos o d’una magnitud exagerada, l’ecosistema pot no recuperar-se. En l’exemple anterior, si els llops acaben amb tots els cérvols, acabaran desapareixent ells també per manca d’aliment (es tracta d’una simplificació, però ens serveix per il·lustrar-ho). Si els canvis afecten a tots els individus d’una mateixa espècie, acaben morint tots sense descendència i l’espècie desapareix: s’extingeix.

 

Les extincions formen part de la història del nostre planeta: Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. De base, sempre hi ha espècies que s’extingeixen, però s’han detectat diferents moments de la història de la Terra en què moltes, moltíssimes espècies van desaparèixer alhora. Fa 65 milions d’anys una d’aquestes extincions massives van acabar amb la majoria d’espècies de dinosaures (i d’altres animals i plantes). En l'actualitat estem vivint una altra d’aquestes extincions massives, provocada, aquest cop, per nosaltres mateixos<https://www.xatakaciencia.com/medio-ambiente/causa-28-mortalidad-vertebrados-terrestres-humana>.

 

Els humans, com a organisme viu que som, també afectem l’«equilibri dinàmic» del nostre entorn però el nostre efecte és molt major que qualsevol altra espècie per moltes raons com, per exemple:

 *   Som molts

 *   Estem per tot el planeta

 *   Les nostres accions no només afecte l’entorn immediat: quan tirem un plàstic a terra, acabarà a la claveguera des d’on anirà al mar i pot acabar afectant un organisme que qualsevol oceà.

 *   Els nostres efectes són acumulatius.

 

Com que produïm un desequilibri major, molts cops els ecosistemes no tenen temps a «reequilibrar» i això provoca l’extinció de moltes espècies. Totes aquestes extincions, com l’extinció massiva dels insectes<https://www.lavanguardia.com/natural/animaladas-videos/20190211/46367057078/estudio-extincion-especies-insectos-planeta.html>, acabaran afectant-nos directament: Sense insectes moriran moltes aus i moltes plantes (com la majoria de les que mengem) no es podran reproduir.

 

Amb el temps els ecosistemes tornaran a arribar a un «equilibri dinàmic» però, ara per ara, hi ha un element molt desequilibrant que està alterant profundament totes les parts del planeta.

PREGUNTA: Diuen que a una lluna de Saturn han trobat bactèries vives, és veritat?

 

RESPOSTA:  

De moment (a gener de 2019), no s’ha trobat cap organisme viu enlloc més que al nostre planeta (i ja hem enviat naus i sondes a diferents punts del Sistema Solar). Sí que s’han trobat molècules orgàniques i s’ha comprovat que alguns indrets presenten condicions en què alguns bacteris terrestres podrien viure. Així, per exemple, sembla que si portéssim alguns bacteris terrestres a Encelade, una lluna de Saturn, hi podrien sobreviure, ja que presenta un oceà d’aigua líquida sota una capa de gel. A més, sembla que s’han detectat molècules orgàniques als  guèisers d’Encelade (fet que no implica directament l’existència de vida).

És a dir, de moment, s’ha comprovat que a l’oceà d’Encelade hi ha aigua líquida i molècules orgàniques, dues característiques que poden permetre el desenvolupament i la supervivència de formes de vida. Ara bé, aquestes condicions, de per si, no asseguren l’existència real de formes de vida pròpies d’aquesta lluna (tot i alguns titulars que es poden llegir). De fet, des de la NASA defensen que aquestes molècules orgàniques segurament provenen de reaccions químiques sense cap forma de vida involucrada. Si volem comprovar si hi ha o no formes de vida a Encelade, caldrà enviar una nau específicament dissenyada per a recollir dades que ens puguin apropar a una resposta més concreta.

Sigui com sigui, de moment no hem trobat vida més enllà de les fronteres de la nostra atmosfera. I només això ens hauria d’obrir els ulls sobre la necessitat de tenir cura de les condicions actuals del nostre planeta, perquè, literalment, no tenim cap altre lloc on viure. 

PREGUNTA: ¿Cual es el animal que nunca muere?

 

RESPOSTA:  

En los últimos años se han publicado diferentes noticias alabando la resistencia de los tardígrados: unos minúsculos seres de alrededor de un milímetro de longitud que pueden sobrevivir condiciones verdaderamente extremas. Han sobrevivido 30 años sin agua; han superado temperaturas de –270ºC (casi el cero absoluto) y de 150ºC (más allá de la evolución); y son además, los únicos animales que han sobrevivido en el espacio sin ninguna protección.

Estos «superhéroes» de entre los animales consiguen salir más o menos airosos de todas estas pruebas gracias a su capacidad de entrar en un estado de latencia denominado «Criptobiosis». En este estado los tardígrados básicamente suspenden toda su actividad biológica y «esperan» a que las condiciones sean más favorables. Una especie de «stand-by» extremo; o una «animación suspendida autoinducida», para los fans de la ciencia ficción.

Sin embargo, ser muy resistente no te asegura la inmortalidad. Cuando no entran en fase de «suspensión vital», los tardígrados apenas superan los 2 años de vida. Una cifra muy lejana a la inmortalidad.

Entonces, ¿hay algún animal que nunca muere? Pues... Depende de qué consideremos «inmortalidad», quizás muchos más de los que creemos. Pero para ello, tendremos que hablar de reproducción.

Hay seres vivos que se reproducen sexualmente: para formar un nuevo individuo se unen células de dos individuos progenitores distintos (un macho y una hembra, para entendernos). Otros seres vivos se reproducen asexualmente: se dividen o se desprenden de porciones del cuerpo que se «independizan». En estos casos, el individuo «progenitor»… ¿muere cuando se reproduce o sigue viviendo en sus «hijos»?

Si consideramos que realmente no muere, ese individuo sigue viviendo dividiéndose indefinidamente (si no sufre algún accidente). Si aceptamos esta premisa, las hidras o las medusas se podrían considerar, en cierto modo, inmortales. En el caso de las hidras, además, algunos estudios parecen demostrar que no «envejecen» y sus responsables llegan a afirmar que, bajo las condiciones adecuadas, podrían llegar a vivir para siempre.

Para saber más:

·         The animals and plants that can live forever.

·         Facts About Tardigrades

PREGUNTA: Som una plaga extraterrestre?



 

RESPOSTA: 

És pràcticament impossible que fos així. Els éssers humans estem profundament relacionats amb tots els éssers vius de la Terra: Compartim, per exemple, la manera d’emmagatzemar la informació (l’ADN) i de traduir-la (l’ARN i les proteïnes); el diccionari que ens permet llegir la informació genètica és el mateix (el codi genètic); i les bases moleculars i bioquímiques són idèntiques.

A més, en tots nosaltres trobem el llegat de la nostra història evolutiva: ens assemblem més als nostres parents propers (ximpanzés, bonobos i goril·les) que a «parents» més llunyans (ratolins, mosques o avellaners). Això no vol dir que no estiguem relacionats amb ells. Així, per exemple, tenim la mateixa disposició òssia que els ratolins i, com ells, som mamífers; tenim un sistema nerviós similar al de les mosques i, com elles, tenim boca i ulls a un extrem i anus a l’altre; amb l’avellaner compartim que les nostres cèl·lules tenen nucli i mitocondris.

Aquesta profunda relació amb els altres éssers vius del planeta fa altament improbable que la humanitat no tingui una història comuna amb tots ells. Per tant, la humanitat segur que no prové de fora de la Terra.  

PREGUNTA: La creación de un lenguaje ¿Creó también una estructura social?


 

RESPOSTA:  

Lo primero que hay que tener claro es que ni el lenguaje ni la estructura social se «crearon» de la nada sino que evolucionaron a partir del lenguaje y de la estructura social que presentara el antepasado común que compartimos con chimpancés y bonobos. Como tanto nosotros como nuestros primos evolutivos nos comunicamos y vivimos en comunidades, es de esperar que el antepasado común también presentara estas característcas (presentes, además, en primos evolutivos más lejanos como gorilas u orangutanes).

La relación entre el lenguaje y la estructura social es objeto de estudio y de debate desde hace décadas. Actualmente sobresalen dos métodos de estudio de esta relación, la aproximación ideográfica, en la que se estudia «individualmente» las sociedades y sus lenguajes para comprender sus diferencias con el resto; y la nomotética, en la que se analizan grandes bases de datos de diferentes lenguas y sociedades para encontrar patrones emergentes.

Algunos estudios han encontrado correlación entre la complejidad gramatical de una lengua y el número de personas que la hablan. Parece que las lenguas con muchos hablantes tienen un mayor número de fonemas pero una morfología más simple que las lenguas habladas por poblaciones pequeñas. En esta línea algunos autores han sugerido que se podrían estudiar las lenguas desde una perspectiva evolutiva, como si fueran una especie de seres «vivos» que, por selección cultural e histórica, se van adaptando a su «entorno».

La que sí que está más establecida es la relación existente entre la evolución del lenguaje articulado y la evolución de la humanidad. En algún momento, los individuos capaces de comunicar conceptos cada vez más abstractos y complejos se vieron favorecidos (tenían más descendencia) que aquellos individuos con una capacidad lingüística menor. Seguramente esta selección natural a favor del lenguaje cada vez más complejo fue acompañado de un incremento del tamaño del cerebro y de la complejidad de alguna de sus zonas y, seguramente, de un cambio en las estructuras sociales formadas por estos individuos. Así, la evolución del lenguaje articulado complejo se dio de manera paralela a la propia evolución biológica y a la social.

PREGUNTA: Com es formen els anells i perquè només tenen Saturn i Urà?
 

RESPOSTA:  

De fet, en tenen els quatre planetes gasosos gegants: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Tot i que sembla ser, per tant, una característica comuna dels planetes gegants (com a mínim al nostre Sistema Solar), no sabem del cert com es formen. Una possibilitat és que siguin les restes de satèl·lits destruïts per impactes d’asteroides o cometes massius. També podria ser que les gegantines marees gravitacionals dels planetes desintegressin algunes de les llunes; però també sembla que altres llunes es podrien formar per l’acumulació de les restes dels anells.

Sigui com sigui, els anells dels planetes continua sent un misteri fascinant que no deixa de donar sorpreses: A finals de 2018 es va comprovar, estudiant dades de la sonda Cassini, que els anells de Saturn sembla que estan minvant i que acabaran desapareixent. Gaudim-los ara que podem!

Per saber-ne més:

·         The origin of planetary ring systems

·         NASA: Missió Cassini. Rings

·         Goodbye to Saturn’s rings

PREGUNTA: Com es va crear el llatí?



 

RESPOSTA:

Segons una escola lingüística que va sorgir a Alemanya a finals del segle XIX, gairebé totes les llengües que es parlen (o s’han parlat a Europa) provenen d’una mateixa llengua prehistòrica anomenada “indoeuropeu”. Van arribar a aquesta conclusió després de comparar els sistemes gramaticals i el lèxic de llengües europees i occidentals tant vives com mortes. L’indoeuropeu va ser una llengua parlada per un conjunt de tribus al voltant del tercer mil·lenni abans de Crist. El seu origen es troba entre el centre d’Europa i les estepes de Sibèria. Amb el temps, les tribus van començar a migrar i la seva llengua es va començar a fragmentar donant lloc a diverses famílies lingüístiques.

El llatí es va originar als voltants de Roma, a una regió que s’anomenava Latium (en llatí).  Els llatins eren els seus habitants, provenien originàriament de tribus indoeuropees que van colonitzar aquesta regió pels volts de l’any 1000 aC. Entre els segles III aC i II dC el llatí es va convertir en la llengua de la major part dels pobles mediterranis.

PREGUNTA: ¿Pudo la vida no formarse en la tierra, sino llegar del espacio exterior en meteoritos?


 

RESPOSTA:

Se han encontrado compuestos orgánicos, necesarios para la vida en meteoritos como el de Murchison, que cayó en 1969 en Australia. Pero hasta ahora sólo se han encontrado posibles indicios de vida en el espacio exterior.

Si por un momento suponemos que existe la vida extraterrestre, ¿Cómo podría haber viajado por el espacio exterior hasta llegar a la Tierra? ¿Podría un organismo vivo sobrevivir en el espacio? ¿Sería capaz de soportar el gran impacto que supondría su entrada en la Tierra?

En 2007 una sonda de la ESA expuso a tardígrados (también denominados “osos de agua”) al espacio exterior...y sobrevivieron. Estos animales son capaces de adoptar un estado durmiente, similar a la muerte, que les permite detener su metabolismo en condiciones adversas. Pero ya existía un precedente… En 1969, cuando la misión Apolo 12 de la NASA volvió a la Luna a rescatar material de una sonda que se había enviado dos años antes, los investigadores de la NASA se sorprendieron al descubrir que unas bacterias (Streptococcus mitis) habían sobrevivido todo ese tiempo en el vacío, sin nutrientes ni agua.

En 2013, un grupo de científicos diseñó un experimento para estudiar la resistencia a los impactos de unas microalgas unicelulares las Nannochloropsis oculata. El experimento consistía en congelarlas y utilizarlas como munición para unas pistolas de presión que disparaban a una velocidad de 6,9 km/s, la misma a la que entran los meteoritos en nuestra atmósfera. Un elevado porcentaje de las microalgas sobrevivió al impacto y siguió creciendo y multiplicándose.

Entonces, ¿pudo llegar la vida del espacio exterior? La posibilidad existe, pero también pudo haberse originado en la Tierra. Sea como sea, su origen químico y biológico sigue siendo un misterio fascinante, simplemente ahora tenemos todo el espacio para seguir investigando.

Encontraréis más información sobre este tema en este artículo de Javier Peláez:

La hipótesis de la panspermia supera un nuevo test

PREGUNTA: Per què van evolucionar els micos i no una altre espècie ?


 

RESPOSTA:  

El primer que cal aclarir és que no «venim» de cap mico actual. Compartim avantpassats ja extingits amb els micos actuals (vegeu la resposta a la pregunta «Per què vam ser goril·les abans d’humans? Per què nosaltres venim del ximpanzé?»). A partir d’aquí les preguntes es poden entendre de dues maneres: Per què sabem que compartim avantpassats dels micos actuals? O Per què compartim avantpassat precisament amb els micos actuals i no amb altres espècies?

Sabem que estem emparentats amb els micos actuals perquè els animals que més s’assemblen a nosaltres són els ximpanzés i goril·les. I aquestes similituds no es limiten a què som meravellosament similars d’aspecte, sinó a què els nostres genomes, la informació que hi ha a les nostres cèl·lules és molt semblant. Més semblant que amb qualsevol altra espècie actual.

Per què procedim d’avantpassats comuns amb ells i no amb altres espècies? Si no provinguéssim d’avantpassats comuns amb ells, seríem molt diferents, ja que moltes de les  nostres característiques provenen d’aquest avantpassat comú. Podríem haver evolucionat d’altres espècies. Potser sí, però segur que no seríem com som ara. I segurament no només pel que fa a com seríem físicament, la nostra manera de raonar i de relacionar-nos entre nosaltres també seria molt diferent.

PREGUNTA: Si no había humanos al principio de nuestra existencia, como nos creamos? Venimos de las plantas?

 

RESPOSTA:  

Cada uno de nosotros es diferente de sus padres y un poco más de sus abuelos. Si pudiéramos rebobinar nuestra historia, veríamos que conforme conociéramos antepasados cada vez más lejanos, más distintos nos parecerían de nosotros mismos. Cuando llegáramos  hace unos 30.000 años los cambios empezarían a hacerse evidentes. Pero hay que tener en cuenta que las diferencias solo serían evidentes si comparáramos a nuestros tatara-tatara-tatara-...-tatara-abuelos con nosotros mismos. Si los comparáramos con sus propios hijos o padres nos parecerían tan parecidos como nosotros con los nuestros.  

Si siguiéramos nuestro viaje, cuando llegáramos  hace unos 100.000 años las diferencias entre esos «humanos» y nosotros serían aún mayores. Pero, insistamos: entre ellos y sus padres, hijos, abuelos o nietos casi no veríamos ninguna modificación espectacular.

Al retroceder hasta los 2.000.000 años nuestro concepto de «humanidad» comenzaría a tambalearse. Durante todo el recorrido habríamos ido viendo hijos y padres de «humanos», cada uno de ellos parecidos entre sí. Sin embargo, quizás, en algún momento entre los 2 millones y los 3 millones de años volveríamos la vista «atrás» (o hacia el futuro) y pensaríamos: «Un momento, estos ya no me parecen tan humanos». Pero seríamos incapaces de señalar un momento en el que naciese un/a niño/a humano/a de padres no humanos. Es decir, no podríamos marcar el inicio exacto de la humanidad. Por tanto, es difícil establecer cuándo fue realmente «el principio de nuestra existencia» y, por tanto, no podemos afirmar que no hubiera humanos por aquel entonces.

La humanidad procede del cambio, generación tras generación, a partir de una especie ya extinta de homínido. Los descendientes de algunos individuos de esa especie dieron lugar, sin saberlo ni proponérselo, a la línea evolutiva que condujo hasta la humanidad. Los descendientes de otros individuos de esa misma especie dieron lugar a la línea evolutiva hermana que condujo hasta los chimpancés y bonobos.

Si siguiéramos retrocediendo en el tiempo nos iríamos encontrando con especies extintas a partir de las que surgirían otras ramas evolutivas (gorilas, orangutanes, monos del viejo mundo, mamíferos, reptiles, anfibios, peces…).  Richard Dawkins lo explica magníficamente en su libro «El cuento del antepasado».

En cuanto a las plantas… No procedemos de ellas, no. Aunque son imprescindibles para nuestra supervivencia. Sin embargo, compartimos con ellas también un antepasado común que vivió hace centenares de millones de años. Tanto nosotros como las plantas somos eucariotas (seres formados por células con núcleo y con mitocondrias). Nuestro antepasado común también tuvo que ser así. Pero, en su camino, las plantas incorporaron una especie de alga microscópica (las cianobacterias) a sus células. Las conocemos como cloroplastos y son los responsables de toda la fotosíntesis de las plantas de este planeta.

Para saber más:

·         Museo de la evolución humana

·         Los conceptos básicos de la evolución humana. National Geographic.

·         Human Evolution. Smithsonian National Museum of Natural History

·         Human Evolution. Nayural History Museum

·         Human evolution. Nature

PREGUNTA: ¿Como exploto el universo si no había nadie? Alguien tuvo que hacer que explotara.

 

RESPOSTA:  

Todas las evidencias de que disponemos actualmente encajan con un inicio «explosivo» del Universo. Imaginarse el Big Bang es un ejercicio mental que desafía nuestras capacidades. Quedan, por supuesto, muchas incógnitas por resolver. Una de ellas es «¿Qué había antes del Big Bang?». Lo que parece claro es que no es necesaria la presencia de «nadie» para que sucediera el Big Bang puesto que encaja con los datos y con las teorías físicas actuales de qué disponemos. En este sentido el Big Bang es una consecuencia de las leyes físicas de nuestra realidad, igual que, por ejemplo, el hecho de que la Tierra orbite alrededor del Sol, de que cuando lanzamos una pelota hacia arriba en la Tierra, siempre vuelva a caer o el hecho de que la luz tenga una velocidad finita. En todos estos casos, como en el Big Bang, no se necesita recurrir a la presencia de «nadie» para poder explicarlos y para que encajen en nuestra percepción del Universo.

PREGUNTA: Com es va crear la gravetat?

RESPOSTA:  

Just després del Big Bang i abans de l’anomenat “Temps de Planck” (10-43 segons, un temps mooooolt breu) es presumeix que les quatre forces fonamentals de la natura (nuclear forta, electromagnètica, nuclear dèbil i gravitatòria) es trobaven unificades en una sola. Passat aquest moment, s’hauria donat una “ruptura” que donà lloc a la diferenciació de les quatre interaccions.

La gravetat és la força que ens empeny cap a la superfície de la Terra i també la que fa que els planetes orbitin al voltant del Sol. Al contrari que les altres tres forces fonamentals, es considera que la gravetat no està continguda dins de les partícules, sinó que s’explica com la distorsió que genera en l’espai una massa determinada (Teoria de la Relativitat General d’Einstein). Aquesta distorsió és més gran com més massiu sigui el cos que la provoca. Si un altre cos més petit es troba a prop, la distorsió fa que el més petit “rodoli” (es senti atret) cap al més gran.

Així doncs, segons la Teoria de la Relativitat General, la força de la gravetat és la conseqüència de la curvatura de l’espai-temps, produïda al seu torn, per la presència de grans masses, com planetes i estrelles.

PREGUNTA: Va existir alguna cosa abans dels dinosaures i les molècules?



 

RESPOSTA:  

I tant! Moltes coses i molt interessants. Quan parlem de l’època «dels dinosaures» estem simplificant molt. En aquella època vivien molts dinosaures, però no eren els únics animals de la Terra. Hi havia molts invertebrats (insectes, aranyes, crustacis,...), molts rèptils que no eren dinosaures (cocodrils, tortugues, rèptils marins, rèptils voladors,...), amfibis, peixos, alguns mamífers, etc. Quan els dinosaures es van «extingir», la majoria de grups que convivien amb ells van sobreviure: encara tenim cocodrils, tortugues, peixos, amfibis, insectes, meduses, molts mamífers diferents… I les aus, que no són més que els descendents dels dinosaures que sí que van sobreviure. O sigui que tampoc és del tot cert que els dinosaures desapareguessin de la Terra: havien après a volar.

Els mateixos dinosaures eren els descendents de rèptils d’èpoques anteriors. I aquests rèptils, al seu torn, eren els re-tàtara-nets d’amfibis anteriors, que provenien de peixos anteriors… Molts cops, se simplifiquen els organismes de cada època, per fer-nos una idea general: l'època dels dinosaures, l’època dels grans boscos, l’època dels peixos… però això no vol dir que només existissin aquestes espècies. Per exemple, actualment vivim a l’època de la humanitat, però això no vol dir que només hi visquem dones i homes; convivim amb moltes altres espècies diferents que, com nosaltres, són les descendents d’espècies d’èpoques anteriors.

Ens queda respondre a la segona part de la pregunta; la que fa referència a les molècules. Les molècules provenen de la unió de diferents àtoms. Tots els organismes vius estem formats de molècules. La immensa majoria d’elles basades en un esquelet de carboni (molècules conegudes com a «orgàniques»). No es pot tenir vida sense molècules orgàniques, però sí que pots tenir molècules orgàniques i no trobar vida. Així que, responent a la pregunta: abans de les molècules hi havia àtoms, però no hi havia vida.  

Per saber-ne més:

·         Mesozoic Era: Age of the Dinosaurs

·         The Dinosaurs Were Not Alone

·         Insectos gigantes de hace 300 millones de años

·         De dinosaurios a aves: la evolución de las plumas

·         The Permian Extinction—When Life Nearly Came to an End